La idea que vivim en una era de la postveritat és, en el fons, un mal diagnòstic —o, com diria Orwell, una manera massa còmoda d’evitar mirar el mecanisme real del poder. L’augment de falsedats no prové d’una mutació moral sobtada en governants i periodistes, sinó d’un fet molt més prosaic: hi ha més comunicació que mai. Quan les decisions no s’havien de justificar, quan el poder no estava obligat a donar explicacions, la veritat i la mentida eren categories secundàries. Simplement no calien.

Amb la democràcia, però, apareix l’obligació de justificar. I quan cal justificar, cal apel·lar a la veritat. I quan la veritat no és evident —que és gairebé sempre— s’obre un espai públic on conviuen arguments, interessos, interpretacions i, inevitablement, distorsions. El pluralisme polític no és un símptoma de decadència, sinó la conseqüència natural d’aquesta diversitat de criteris i punts de vista.

Orwell ho va veure abans que ningú: el problema no és que la veritat desaparegui, sinó que queda sepultada sota un soroll immens. I el soroll no és un complot, sinó el resultat d’un ecosistema comunicatiu hipertrofiat.

Un recurs aparentment sensat és refugiar-se en la ciència, com si fos un tribunal suprem de la realitat. Però això també és un error de diagnòstic. Les ciències són múltiples, sovint en desacord, i no totes les seves afirmacions tenen el mateix grau d’evidència. Confiar-hi acríticament és una forma d’empirisme ingenu, una versió moderna del vell desig d’una autoritat que ens estalviï pensar.

No vivim en l’era de la postveritat, sinó en una era on massa veus reclamen ser la veritat. I confondre aquest soroll amb la inexistència de la veritat és exactament el que voldrien aquells que no li tenen gens d’estima. Orwell ho hauria dit amb la seva precisió habitual: quan tot sembla veritat, la mentida només necessita passar desapercebuda.