ASSAIG SOBRE LA CEGUESA

José Saramago va començar diverses vegades a escriure Assaig sobre la ceguesa, perquè no se sentia còmode. Sabia què volia dir, volia parlar d’un món on estem cecs, cecs que veient no veiem. Però no acabava de trobar el to. Va ser el seu llibre incòmode, el que més li va costar. El va trobar, va trobar el to. I va plorar quan l’estava acabant. En acabar-lo, el 1995, José Saramago va dir, simplement: «He acabat». Ho va dir a Pilar del Río, la seva dona. Era de nit, i ell va respirar.

ASSAIG SOBRE LA CEGUESA (fragment)

Calma, va dir el metge. En una epidèmia no hi ha culpables. Tots són víctimes". Són paraules d'Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, Pienso que todos estamos ciegos.  Somos ciegos que pueden ver, pero que no miran. 

"Al fi es va encendre el senyal verd i els cotxes van arrencar bruscament, però de seguida es va advertir que no tots havien arrencat. El primer de la fila del mig està aturat, tindrà un problema mecànic, se li haurà deixat anar el cable de l'accelerador, o se li haurà engarrotat la palanca de la caixa de velocitats, o una avaria en el sistema hidràulic, un bloqueig de frens, una fallada en el circuit elèctric, tret que, simplement, s'hagi quedat sense gasolina, no seria la primera vegada que això passa. El nou grup de vianants que s'està formant a les voreres veu al conductor immobilitzat bracejant després del parabrisa mentre els dels cotxes de darrere toquen frenètics el clàxon. L'home que està dins gira cap a ells el cap, cap a un costat, cap a l'altre, es veu que crida alguna cosa, pels moviments de la boca es nota que repeteix una paraula, una no, dos, així és realment, com sabrem quan algú, a la fi, aconsegueixi obrir una porta. Estic cec ".
Així comença Assaig sobre la ceguesa, novel·la del portuguès José Saramago. A partir d'aquell moment s'estén ràpidament una epidèmia de ceguesa al món. Una malaltia que en diuen ceguesa blanca, perquè els que perden misteriosament la vista veuen en aquest color. Ningú sap què l'ocasiona i els pacients aparentment semblen tenir els ulls sans, però s'expandeix a una velocitat sorprenent i genera un caos que fa emergir els instints més primitius de l'ésser humà. Es posa en dubte tota la civilitat, l'ordre i la solidaritat, mentre tots intenten sobreviure sense el do de la vista. En situacions difícils és quan es posen a prova els veritables valors de cadascú. 

Saramago no posa noms als seus personatges principals, els coneixem pels elements identificatius: la noia de les ulleres fosques, el metge, el nen estràbic, el primer cec, el lladre del cotxe, el vell de la bena negra... L'única persona que se sap a la història que manté la visió és la dona del metge, com l'anomena l'escriptor, és la seva responsabilitat guiar els seus amics i ajudar-los. “Crec que no ens quedem cecs, crec que estem cecs. Cecs que hi veuen, cecs que, veient, no hi veuen”, diu un dels personatges, i aquesta frase és per a mi el que representa el llibre, una al·legoria a aquesta ceguesa selectiva que fa les persones insensibles a la realitat. - José Saramago: Ensayo sobre la ceguera.

He pensat en Saramago i en aquesta novel·la, tan vigent, amb tot el que està passat al món, tots som cecs que no volen veure, creiem que hi veiem, però no hi veiem, d'ací la nostra insensibilitat a la realitat, com bé ho descrivia Saramago fa tres dècades.