Si veritablement Déu, com a tal no ser existís, si les nostres debilitats primessin sobre les nostres resolucions i les nostres profunditats sobre els nostres exàmens, llavors per què preocupar-nos encara, si les nostres dificultats estarien ja resoltes, les nostres interrogacions suspeses i els nostres espants apaivagats? Seria massa fàcil. Tot absolut - personal o abstracte- és una forma d'escamotejar els problemes, i no només els problemes, sinó també la seva arrel, que no és altra que el pànic dels sentits.
Déu: caiguda perpendicular sobre el nostre esglai, salvació caient com un llamp enmig de les nostres recerques que cap esperança enganya, anul·lació sense pal·liatius del nostre orgull desconsolat i voluntàriament inconsolable, encaminament de l'individu per un atur de l'ànima per falta d'inquietuds ...
Què més renúncia que la fe? És cert que sense ella un s'endinsa en una infinitat de carrerons sense sortida. Però fins i tot sabent que no pot portar a res, que l'univers és només un subproducte de la nostra tristesa, per què sacrificaríem aquest plaer d'ensopegar i trencar-nos el cap contra la terra i el cel?
Les solucions que ens proposa la nostra covardia ancestral són les pitjors desercions al nostre deure de decència intel·lectual. Equivocar-se, viure i morir enganyats, vet aquí el que fan els homes. Però hi ha una dignitat que ens preserva de desaparèixer en Déu i que transforma tots els nostres instants en oracions que mai farem. EMIL MICHEL CIORAN
El hombrte y sus contradicciones. Un ateo no convencido de la inexistencia de Dios. Un café Nescafé descafeinado.
ResponEliminaSalut
En aquesta reflexió de Cioran, Déu no és només una il·lusió: és l’enemic principal, perquè ofereix una sortida, una coartada, una anestèsia. El nihilisme de Cioran parteix d’aquí: tot allò que resol és sospitós, tot allò que consola és una traïció.
EliminaCioran creu que si Déu existís “com a tal”, ja no hi hauria preguntes, ni espants, ni profunditats. I això, per al nihilista, és la mort del pensament. L’absència de Déu no és un drama: és l’única condició per a la lucidesa.
Salut
Potser per això, dins la meva fe, crec que els éssers com nosaltres (finits i limitats) no estem fets per la infinitut, ni l'eternitat, ni l'omnisciència... Necessitem una contínua absència, si més no parcial, de Déu per a poder continua pensant, intuint, desitjant, esperant... Al meu parer, el cel de l'ésser humà és un constant apropament cap aquest Déu sense arribar-hi mai per tal de poder continuar sent nosaltres i alhora continuar gaudint de Déu.
EliminaNomés es pot viure amb dignitat amb l'absencia de Déu, de qualsevol déu.
EliminaLo estudié como "antifilósofo".
ResponEliminaNo ofrecía alternativas. Solía decir que escribir sobre la muerte era lo que, paradójicamente, le permitía seguir viviendo, y por supuesto, seguir quejándose. Noofrece escuela alguna, no permite el que se le estudie y no hay nada positivo en su obra.
Cioran és un asceta del buit: renuncia a tot menys a la lucidesa. La seva negativitat no és derrota: és estil, és forma. No ofereix camins perquè només creu en la interpretació dels fets. En Cioran, fins i tot el seu pessimisme té elegància.
EliminaHi ha molt de positiu en la seva obra, cal captar-ho.
Salut
Desde que el ser humano (en constante proceso de humanización) adquirió la facultad de hacerse preguntas, se encontró con que algunas de esas preguntas no tenían respuesta alcanzable. Y ante esa desazón, solo le quedaba un recurso que le aliviara: el mito.
ResponEliminaY empezó a establecer mitos de diferentes fortalezas que apaciguaran psicológicamente el miedo que le producen esas faltas de respuesta. Uno de los mitos mas fuerte, es la existencia de un ser absoluto, creador de todas las cosas. Y con él, de forma paralela aparecieron otros mitos, como el cielo, el infierno, el pecado original y otros menos sacros, como el concepto de unidad de destino, nacionalismos y otras virguerias.
Cualquier cosa menos enfrentarse a la crudeza de las realidades insoportables: Impermanencia de las cosas, finitud de la vida y el inevitable proceso de morir.
I aquest mite es precisament el que desmunta Cioran. Curiosament, apologista del suicidi com era, va morir al llit als 84 anys pres de demencia senil.
EliminaEstoy de acuerdo con Cioran, que aunque una persona no crea en Dios, es bueno rezar. Lo hacen los musulmanes, los budistas, por supuesto los cristianos..Cada uno a su estilo, pero hace un bien rezar. Probarlo
ResponEliminaSaludos
Alguna vez he escrito sobre la "homologación", y he arrancado alguna sonrisa; pero sigo pensando que la oración dentro de una religión vale igual si al final resulta que esa religión no es la más acertada, o sea, la oración se "homologa". Y a mi modesto entender, ninguna religión es verdadera, sino una aproximación antropocéntrica de una realidad que nos supera. Yo rezo oraciones católicas sin serlo, consciente de que la realidad suprema que la reciba completará y corregirá sus imprecisiones.
EliminaRezar es una manera de no afrontar la realidad, eso lo tengo muy claro. O como diria el filòsofo Charly Rexach: Rezar es de cobardes.
EliminaUn mantra: ommmm, ommmm, ommmm
ResponEliminaUn rezo cristiano o mantra ::Ave María, ave Maria.....
Cuando seras mia, virgen, pura e inmaculada.Viva la santísima trinidad.
Elimina