EL CERCLE VICIÓS DE L'ESTUPIDESA

L'escenari és tan simple que no dona per a més, ni cal tampoc fer una reflexió massa profunda. D'una banda, hi ha uns psicòpates paranoics que manen, que són pocs, i la resta uns ciutadans mesells que obeeixen - que són molts - Això fa uns tres o quatre mil anys que és així, depèn de quina civilització estem parlant, i va camí si el planeta aguanta, de continuar d'aquesta manera tres o quatre mil anys més, o fins que el sol peti.  

I van passant els anys, hi ha revoltes, moviments alternatius, algun moment en què sembla que es trencarà la baula d'aquesta cadena que ens oprimeix i angoixa, però és un miratge, pocs manen i molts obeeixen, així de simple o ximple, i ha estat, és i serà així, pels segles dels segles. 

El problema és que cada vegada més, manaires i manats són més idiotes, més estúpids, i això sí que és un problema, car abans, en els manaires se suposava que hi havia encara que fos poc, un cert bri d'intel·ligència, de lucidesa, i això, avui en dia, ha desaparegut, els manaires són encara més idiotes que els manats. Aquest és el principi del final del cercle viciós de l'estupidesa humana. Ja ho deia Cole al seu axioma: "La quantitat total d'intel·ligència del planeta roman constant. La població, però, continua augmentant" . 

Hi ha qui deia que portem 28 segles d'estupidesa humana, i el lamentable espectacle continua després d'ell, potser sí que cal fer cas a Postman i divertir-nos fins a morir. Que més podem fer. En el resum dels fets, hem perdut i el gran germà ha guanyat, Winston ho va descobrir, tard, però ho va descobrir, i ho va entendre, entre llàgrimes perfumades de ginebra:

"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre presoners, botins, matances, però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, li ho havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicava tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guàrdia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell.

Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat quaranta anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrere el bigoti fosc. Quin malentès tan cruel i innecessari!. Quin exili tant tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà". "George Orwell, 1984"