ELS ADULTS JUGUEN AMB FOC

   Fotografia: Mariscal / Efe - la vanguardia

 Màrius Carol escriu a La Vanguardia que aquells que han convertit la política en un camp minat per la hipocresia, la maledicència i l’odi acabaran sent víctimes de les seves pròpies càrregues antipersones. No es pot sembrar rancúnia tota l’estona, perquè l’únic que s’acaba recollint són tempestes. La tragèdia de l’incendi forestal més gran de la història recent d’Espanya —Àvila i Madrid en flames— ha tingut, paradoxalment, un efecte balsàmic: després del primer intercanvi d’insults entre Isabel Díaz Ayuso i Óscar Puente, amb el terme mamarratxo/-a com a arma llancívola, les institucions han intentat que el foc no es propagui a la política. Almenys fins que el foc real estigui apagat.

Ayuso, que acostuma a créixer davant de qualsevol contratemps, aquesta vegada va demanar al Govern central que declarés l’emergència nacional i assumís el comandament de les tasques d’extinció. La imatge de Pedro Sánchez i Ayuso donant-se la mà a Cenicientos (Madrid) resultava gairebé tan tranquil·litzadora com l’arribada de nous hidroavions. Però la polèmica ha continuat als mitjans: columnistes i tertulians escorats a la dreta culpen els ecologistes de la resilvestració dels boscos i l’Executiu de gastar-se diners en aeronaus de Plus Ultra en comptes de comprar hidroavions; els de l’esquerra, en canvi, clamen contra les retallades en prevenció d’incendis a les autonomies del PP i contra la negativa de l’oposició a firmar un pacte d’estat sobre el canvi climàtic.

I enmig d’aquest soroll, hi ha hagut episodis que podien haver afegit més llenya al foc, pero fins i tot Feijóo calmant Tellado perquè estigués “calladet”, com si fos un nen que parla massa a taula ha intentat frenar les crítiques al Govern; Però no ho ha fet Miguel Bosé, convertint-se de nou en la veu dissonant contra els ecologistes, en un moment en què els equips d’emergència —segons les cròniques— estan gestionant la situació prou bé, de moment. És curiós: mentre uns apaguen focs, altres encenen discursos.

Per cert, dissabte Ayuso va rebre Sánchez amb una armilla marró amb el títol de “presidenta” ben visible, per si algú havia oblidat el seu càrrec. El president, en canvi, anava amb texans i camisa blava, sense cap etiqueta. Ningú no es va atrevir a atiar més el foc amb declaracions, mentre tot cremava. I aquesta treva —aquesta calma estranya, gairebé litúrgica— durarà el que duren les coses en política: un sospir. Perquè tots sabem que, tan bon punt s’apagui l’última brasa, s’encendrà de nou l’incendi polític, amb els mateixos protagonistes, els mateixos retrets i les mateixes ganes de convertir qualsevol desgràcia en munició partidista. 

Dempeus sota la brofega tempesta, país fatal, país Aimat - Alknsdr Blok

17 Comentaris

Més recent Anterior