El Dia dels Avis se celebra el 26 de juliol a molts països, en honor a Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Verge Maria i avis de Jesús. Encara que no sé jo sí Sant Joaquim i Santa Anna, serien el millor exemple per als avis, atès el seu sospitós passat. La figura dels avis cuidadors comença a partir de la postguerra, abans aquesta figura a penes existia, a banda que el comportament dels pares de Maria no era massa exemplari.

El cert, és que hi ha una manera d’estimar que només coneixen els avis. No és l’amor urgent dels pares ni la protecció metòdica dels mestres; és una tendresa antiga, una mena de memòria afectiva que es transmet sense manuals. Els avis ocupen un lloc que no es pot explicar del tot amb paraules: són refugi, són pausa, són aquella mirada que no jutja sinó que acompanya.

En les últimes décades, aquest vincle s’ha construït també a través dels cuidatges. Quan els fills corrien darrere de la feina, els avis corrien darrere dels nets: els donaven dinar, els recollien de l’escola, els portaven a les activitats, els guardaven a l’estiu. Una generació sencera va sostenir la conciliació familiar amb una discreció que mai ha estat prou reconeguda. Encara avui, aquesta imatge persisteix. Però amb un matís que cada vegada es diu més en veu alta: els avis volen que aquesta relació neixi de l’amor i de la voluntat, no de l’obligació. Volen ser-hi, sí, però sense renunciar al seu propi temps, als seus interessos, a aquella llibertat que arriba tard però arriba.

Sovint es diu —mig de broma, mig de veritat— que si els avis fessin vaga general, el país quedaria paralitzat. I potser és cert: són una peça clau en la conciliació familiar. Però això obre una pregunta que gairebé mai es formula: qui es preocupa del benestar dels avis? Qui vetlla perquè aquesta dedicació no es converteixi en una càrrega silenciosa?

Molts avis confessen que no poden seguir el ritme dels més petits. Un nen corre, salta, s’escapa; l’avi, en canvi, corre amb el cor a la boca, amb aquella angoixa de no arribar a temps. A la platja, la responsabilitat pesa més: “Si ha de passar alguna cosa, que passi amb els pares, no amb nosaltres”, diuen. I en aquesta frase hi ha una veritat que fa mal: l’amor també cansa.

La jubilació, que havia de ser un espai de calma, sovint es converteix en una segona jornada laboral disfressada d’afecte. I molts avis i avies callen per por que els fills s’enfadin, per por de perdre el privilegi de veure créixer els nets. El silenci, però, també pesa.

Sempre s’ha dit que els pares eduquen i els avis consenteixen. Però la realitat actual és més complexa: els avis també eduquen, vigilen, acompanyen, i sovint es deixen a ells mateixos per el final. Potser ha arribat el moment de reconèixer-los el que són: un pilar emocional, no un recurs logístic, com és ja l'escola. I potser també ha arribat el moment de tornar-los el que ens han donat: temps, respecte, i la certesa que el seu amor no necessita horaris.