LA DEFENSA DEL RIU MORT

Les sentències penals tenen un curiós costum: jutgen persones concretes per pràctiques que fa temps van deixar d'escandalitzar gairebé tothom. En els primers judicis per delicte ecològic existia una defensa coneguda com la del riu mort. L'acusat podria haver abocat residus, però el mateix que feia la fàbrica situada aigües amunt i la instal·lada més avall. El riu ja estava destruït quan va arribar. No prosperava gairebé mai, però tenia una lògica difícil de discutir. Al cap i a la fi, apunyalar un cadàver no constitueix un homicidi.

Amb el nepotisme passa una cosa semblant. Fa dècades que convivim amb places que semblen tenir destinatari fins i tot abans de convocar-se, amb familiars d'alts càrrecs que descobreixen una sobtada vocació pel servei públic i amb matrimonis les carreres administratives dels quals progressen amb una sincronia difícilment atribuïble a l'atzar. Un paisatge que, de tan usual, gairebé no mereix comentari. Només recuperem la capacitat d'escandalitzar-nos quan el parentiu condueix directament a la Moncloa.

Potser la veritable injustícia no és que es condemni el germà del president del Govern, sinó que es condemni a tan pocs

És just? Difícil saber-ho. Potser la veritable injustícia no sigui que es condemni el germà del president del Govern, sinó que es condemni tan pocs: que la responsabilitat recaigui sobre qui va tenir la mala fortuna de ser sorprès amb la galleda a la mà.

Hi ha, però, un altre ensenyament en aquesta sentència. Després de llegir-la resulta inevitable recordar les declaracions de David Sánchez durant la instrucció i el judici. Va conservar gairebé sempre aquesta expressió absent de qui sembla convençut que ha entrat per error en una sala on es jutja una altra persona. Com un home que ignora que s'hi parlava un idioma diferent. Algú devia advertir-lo que en un procés penal no es jutgen relats, sinó versemblances. I que res no resulta més devastador davant un tribunal que semblar un visitant ocasional de la pròpia vida. Els jutges, per regla general, desconfien dels turistes.

Hi ha un tercer ensenyament. Durant dècades, el criteri de la Fiscalia va gaudir d'una autoritat gairebé reverencial davant dels tribunals. Avui aquesta autoritat sembla molt més fràgil. En aquest cas, va demanar l'absolució al·legant que el lloc de David Sánchez, encara que escandalós en les formes, no era jurídicament arbitrari: hi havia cobertura normativa suficient i les funcions, per vagues que fossin, estaven formalment descrites. El tribunal no ho va veure així, però l'episodi diu molt de la credibilitat del fiscal en un país on la sospita d'obediència política enverina igual a qui absol i a qui condemna.

Sospito que aquesta sentència deixarà insatisfets tothom. Als que esperaven una absolució completa que ignorés les proves, i als que somiaven una condemna capaç de tancar el germà de Sánchez. Els tribunals no són per netejar rius morts. Tot just arriben a condemnar algun dels que segueixen abocant. La resta –el costum de mirar cap a una altra banda i el consol de pensar que sempre van contaminar els altres– pertany ja a una categoria diferent: la de les societats que han acabat confonent la normalitat amb la innocència. Javier Melero.