Hi ha nits en què una ciutat es converteix en un animal. Ahir, a Madrid, Cibeles respirava com una bèstia antiga: milers de persones amuntegades, moltes sense veure res, sense sentir res, només ser-hi. La psicologia de les masses ho explica amb una crueltat elegant: quan ens ajuntem, deixem de ser individus i ens convertim en una emoció col·lectiva que no necessita justificació.

La massa és un refugi. Un lloc on el “jo” es fa petit i la responsabilitat de pensar s’esvaeix. És la regressió que ja va descriure Le Bon: la multitud no pensa, imita. No decideix, vibra. No analitza, respira. Quan entres en una massa, el soroll exterior tapa el soroll interior. La gent que ahir era a Cibeles no buscava informació ni visibilitat: buscava silenci personal. La multitud és sorollosa, sí, però és un soroll que anul·la el pensament propi, que suspèn la consciència, que permet descansar de la càrrega de ser un mateix. És una forma de meditació primitiva: la dissolució del jo com a forma de pau.

Michel Onfray ho formula amb una lucidesa que incomoda: vivim en una societat on la vida ha deixat de ser vida per convertir-se en espectacle. Tot és representació: la política, el futbol, la felicitat, la indignació. Nosaltres nomès som actors involuntaris en un escenari que no hem triat. La massa, en aquest context, és més que un fenomen psicològic: és un producte, una mercaderia emociona, un recurs que el poder —polític, mediàtic, esportiu— activa quan necessita imatges, adhesions o narrativa. La multitud no va a veure res: hi va a ser vista. És decorat i protagonista alhora.

El “jo hi era” com a capital emocional. La frase és simple, però conté un univers: jo hi era. No importa què va passar; importa que el teu cos va ser testimoni d’un moment que després podràs explicar. És memòria performativa, identitat instantània, capital emocional. En la societat de l’espectacle, la vivència es converteix en marca personal. La multitud és un escenari on cadascú interpreta el paper de ciutadà emocionat, patriota ocasional, espectador d’un moment històric que potser no ho és, però que se sent.

Potser la massa és perillosa, com diu Le Bon. Potser l’espectacle és una trampa, com diu Onfray. Però també hi ha una bellesa en aquesta necessitat humana de fondre’ns, de desaparèixer, de ser part d’un tot que ens supera. La multitud és un poema que s’escriu amb cossos. L’espectacle és un mirall que ens mostra el que voldríem ser, i nosaltres, pobres humans, només busquem un lloc on la vida pesi una mica menys. La multitud és el lloc on la solitud va a descansar.