He explicat unes quantes vegades que he deixat de llegir, soc incapaç de concentrar-me per més que m'interessi el text. Es veu que es bastant normal a partir de certa edat, agreujat per la nova manera que tenim de comunicar i d'informar-nos. Pero fa un temps vaig descobrir una manera diferent de llegir: traduïr, en el meu cas primer Vila Matas i després Bolaño. 

Traduint he après a escoltar allò que normalment deixo passar. Talens deia que la poesia serveix per informar de les nostres negligències, i potser per això traduir s’hi assembla tant: és una manera de descobrir en què fallem quan llegim, en què ens precipitem, què no veiem perquè ens fa mandra mirar-ho. Quan traduïa Vila‑Matas, m'adonava que la seva ironia no es pot transportar sense que alguna cosa es trenqui. En Bolaño, que la seva foscor no és un estil, sinó una advertència. Traduir-los era posar la meva llengua davant d’un mirall que no perdona: cada decisió revelava una omissió, cada matís una distracció, cada frase una negligència que la poesia —i la traducció— m'obligaven a assumir.

Talens recorda que traduir és escoltar la diferència. Jo hi afegeixo que és escoltar també les pròpies esquerdes. Perquè en el diàleg amb l’altre, el que més ressona no és la seva veu, sinó la part de la meva que no sabia que existia. Traduint, el món no s’amplia: es fa més íntim, més incòmode, més veritable. I en aquesta veritat hi ha sempre una ombra de culpa, una consciència que la llengua pròpia és menys precisa del que voldríem, menys valenta, menys atenta.

Potser per això continuo traduint, encara que sigui mentalment, fins i tot quan no cal. Perquè la traducció —com la poesia— és una forma de vigilància. Una manera de recordar-me que llegir no és només entendre, sinó escoltar allò que no volíem escoltar. Que cada cultura és una respiració diferent, i que la meva, quan torna d’aquest exercici, ja no és exactament la mateixa: és més porosa, més humil, més conscient de les seves negligències. Haig de dir que el que no tradueixo ja, son escriptors i poetes sud americans, es perd massa bagatge en cada traducció. La traducció de 2.666 la tinc aturada a la meitat i així em temo seguirà.

Traduir és, al capdavall, una forma de fer-nos responsables del que llegim. I potser també del que som. Clar que Cioran deia que cambiar d'idioma per a un escriptor es com escriure una carta d'amor amb un diccionari. Traduir o no Traduir, heus ací la qüestió.