TU SÍ QUE ETS UN ALIENÍGENA

Les dades hi són: els migrants no col·lapsen les fronteres ni augmenten la criminalitat ni arrabassen llocs de treball. I, aleshores, com tanta gent ha arribat a creure el contrari? El mexicà Jorge Volpi prova pacientment d'explicar-ho a 'Invasión alienígena' (Debate), un petit assaig on ofereix xifres reals que qüestionen el discurs nacionalpopulista. L'autor –que intueix que el seu afany és condemnat al fracàs davant un públic que només busca confirmar els prejudicis– mostra com les societats antigues, de la Grècia a la Roma clàssiques a les edats mitjana i moderna, eren molt més diverses que la nostra, desmentint el mite d'un passat homogeni. És més: només un 3,1 de la població mundial viu en un país diferent al que va néixer. La paradoxa és que els països que més blinden avui les seves fronteres són els que van expandir els seus habitants pel món. El 82% de l'emigració que hi ha a Europa és legal, i els migrants sense papers suposen entre el 0,4 i el 0,8% de la seva població. Els llocs de treball que ocupen, pels seus baixos salaris o duresa, són els que els locals rebutgen. I, tret d'excepcions lligades a l'integrisme islàmic, la gran majoria s'integren i acaben immersos en la cultura local.

Econòmicament, els països desenvolupats necessiten el treball migrant però imposen severes restriccions al trànsit de persones, és a dir, s'ofereixen llocs de treball a aquells que tenen el coratge o la temeritat de saltar-se les normes. "L' àlien és alhora requerit i criminalitzat", observa Volpi, per a qui la font de discriminació més important al món és avui el fet de néixer en un lloc o en un altre del planeta: a un costat, tenim drets i oportunitats; a l'altre, privacions, opressió i fins i tot terror. Vosaltres no voldríeu travessar aquesta línia?

El projecte de regularització d'emigrants sense papers del Govern espanyol, i fins i tot la visita recent del Papa a un centre d'acolliment a les Canàries, posa a molts davant el mirall de les contradiccions, en temps en què tot un president dels EUA –per cert, descendent d'alemanys i casat amb una eslovena– ha arribat a dir coses com "no són persones, són animals".

Quan escolteu allò avui tan en voga que l'emigració llatinoamericana sí que és acceptable, per catòlica i hispanoparlant, davant les altres, penseu que el vostre interlocutor és un digne èmul de Bartolomé de las Casas a l'anomenada Controvèrsia de Valladolid, qui va defensar que els indígenes americans tenien ànima, sí, però ho va fer en contrast amb els negres de l' Àfrica, que, segons ell, sí que mereixien ser esclavitzats.

Xavier Ayén Pasamonte, foto: EFE/Quique García per a la Vanguardia.