Tot just havien passat 15 minuts de les vuit del matí quan, el 6 d'agost de 1945, els habitants d'Hiroshima van tenir un terrible despertar-se: el bombarder Enola Gay deixava caure sobre la localitat la primera bomba atòmica de la història. El succés va precipitar el final de la II Guerra Mundial. El cost humà i moral encara avui no s'ha pagat.
No sé si se'n parlarà gaire el sis d'agost d'enguany, a l'agost tot queda somort, però hi ha dates que no s'oboiden i aquesta es una d'elles. Aquest terrible poema de Sankichi Toogue, relata amb una poètica duresa, aquells tràgics fets de fa 80 anys.
el 6 d'agost
Com podrem oblidar aquella guspira!
En un instant els 30.000 als carrers van desaparèixer
En el fons de les tenebres, aixafats
els crits dels 50.000 van cessar.
.
Quan el fum huracanat i groc es va esvair
els edificis estaven destrossats, els ponts fosos
els trens plens de gent que van quedar socarrimats,
vast ermot de runa Hiroshima.
Amb pells penjant com tires velles
amb les mans al pit
trepitjant líquid encefàlic
vestint trossos de tela cremada en els seus malucs
ploraven homes i dones nus caminant en processó.
Cadàvers com budes de pedra, dispersos al jardí d'una escola.
,
La multitud es va amuntegar a la riba del riu,
després va grimpar a les basses,
i va esdevenir una pila de cadàvers sota el sol abrasador.
Enmig de les flames que s'aixecaven al cel crepuscular
els barris on vivien la meva mare i els meus germans, aixafats vius,
van ser coberts pel foc.
En un lloc ple d'excrements
noies escolars estaven tirades;
els ventres inflats, els ulls arrencats, els caps sense pèl,
els cossos esquarterats.
El sol del matí il·luminava a una massa anònima apinyada.
Ningú es movia.
En l'estancament de la pudor
se sentia només el brunzit de les mosques.
Com podrem oblidar aquell silenci
que queia a la ciutat de 300.000 habitants!
Com podrem oblidar
aquella pregària mai pronunciada per les conques blanques i
buides de les nostres dones i els nostres fills!
Sankichi Toogue
L'HORROR - ABADDÓN L'EXTERMINADOR
1945 - El matí del bombardeig d'Hiroshima - relata el senyor Yamamoto - anava en bicicleta quan vaig sentir un soroll d'aeroplans. Però no vaig prestar atenció, perquè en aquells dies hi estàvem habituats. Dos minuts més tard es va aixecar una gegantina columna de foc enmig de terrorífiques explosions, com l'espetec de mil trons alhora. La meva bicicleta va ser llançada a l'aire i jo vaig caure darrere d'una paret. Quan vaig poder grimpar, vaig veure una horrible confusió, vaig sentir una embogida cridòria de nois i dones, així com xiscles de persones segurament malferides o moribundes, Vaig córrer cap a casa, advertint en el trajecte gent estrenyent-se grans ferides, altres coberts de sang, la major part cremats. Tots mostraven la paüra més gran que jo he vist en la meva vida, i el patiment més gran concebible. Més enllà de l'estació es veia un mar de foc i totes les cases destruïdes. M'angoixava pensar en el meu únic fill Masumi i en la meva dona. Quan per fi vaig aconseguir arribar, entre runa i incendis, fins al que havia estat la meva casa, no hi havia més parets i el pis estava inclinat com per un terratrèmol, amb piles de vidres trencats i fragments de portes i cel ras. La meva dona ferida, clamava pel nostre fill, que havia sortit per fer un petit manat. El buscarem per tot arreu, a l'adreça on havia anat, fins que ens trobarem a un ésser nu, gairebé sense pell, amb els cabells també cremats, que gemegava a terra, gairebé ja sense forces per contreure's. Amb horror li preguntarem qui era, i amb veu tot just comprensible el desgraciat va murmurar amb una veu estranyíssima: Masumi Yamamoto. Tòquio - AFP.
De 'Abaddón l'exterminador' - Ernesto Sábato.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada