Imaginin que dormen plàcidament en un lloc que, per no fugir del tòpic definirem, almenys a l’estiu, com a paradisíac. El dia s’ha succeït dòcil i feliç, entre passejades curtes i copes de vi blanc ben fresques a la vora del Danubi, al seu pas pel llogarret de Dürnstein. Estem en el cor de la vall vinícola de Wachau, una de les perles paisatgístiques de la baixa Àustria. Un lloc en el que res hi sobra, res hi falta i tot sembla que estigui perfectíssimament posat al seu lloc. La paraula civilitzat adquireix un sentit ple davant d’un paisatge com aquest. Un observa, examina, fins i tot amb mala intenció, i res no se li acut que pugui millorar el que ja té al davant.
La única molèstia són les abelles, abundantíssimes i pesades com si fossin mosques. Però que n’hi hagi tantes només diu molt i bé de la salut de la vall de Wachau. Només són un problema per la meva covarda relació amb aquests insectes. Aquí és on va estar pres Ricard Cor de Lleó, un home que sens dubte no tenia por de les abelles, quan tornava de la tercera croada. En aquell temps, el vi i el gulasch, encara que fossin servits a reis, segur que eren pitjors que els que hem begut i menjat nosaltres.
A l’hora del descans, tot el quadre d’aire pastoril se’n va en orris en un moment.fotografia:Stefan Rotte
Arriba l’hora del descans. Un hotel de luxe, com confirmen les marques i models dels cotxes dels hostes. Hi ha lloc fins i tot per a l’excentricitat d’un Rolls Royce txec color blau cel, tan car com lleig. A través de la finestra de l’habitació toquem amb la ma una bellíssima església barroca que saluda puntualment les hores amb el repicar de les campanes. La consciència s’evapora ràpid. Sense temps de recordar ni el nom de la bodega de l’últim Riesling que hem obert.
Tot aquest quadre d’aire pastoril se’n va en orris en un moment. De sobte, un intueix des de les profunditats del son que quelcom succeeix. Fidel a l’instint d’alerta, obre els ulls per descobrir, amb més pànic que sorpresa, que té al davant a una parella d’alemanys desconeguts, un home i una dona, nuets de pel a pel i disposats a irrompre al seu llit. Crida, més del que ho faria davant d’un milió d’abelles i sense ser conscient de què carai està succeint. La parella diu alguna cosa en alemany que resulta incomprensible i després surt de l’habitació a la carrera. La darrera cosa que em queda gravada a la retina són els seus culs a la fuga, que no mereixen particularment atenció. Ja ho veuen, civilització i barbàrie van de la ma. I això són fets, no opinions. - Josep Martí Blanch.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada