Fa molts anys, quan érem molt joves i vivíem al Caire, el meu amic Mahmud Fathi, un narrador salvatge i un poeta inesperat, em va sorprendre un dia amb aquest haiku de centellejant profunditat: «Per què els humans vam descobrir el foc? Perquè el portàvem a dins». Aleshores l’ocurrència no només em va semblar bella i veritable, sinó animosa; definia els humans per un grapat de passions (l’amor, la joventut, el desig) que de vegades, és cert, ho socarrimen tot al seu voltant, però sense les quals no es pot imaginar una vida digna de ser viscuda. Hi ha focs que cal mantenir sempre encesos i en què cal cremar-se almenys els dits. Portàvem tanta intensitat al nostre interior que un llamp va caure del cel per encendre la foguera on ens escalfem les mans, cuinem els nostres aliments i narrem les nostres històries. Aquest era un món difícil (sempre ho ha estat) però encara manejable.

He recordat aquesta frase en les últimes setmanes i ho he fet, però, en un context diferent en què ha adquirit de sobte una dimensió molt més ombrívola. Em refereixo a la gran conflagració que ha devorat desenes de milers d’hectàrees a Madrid i a Àvila, conflagració de la qual he estat testimoni directe en un dels pobles de la vall del Tiétar, el bosc del qual ha perdut o perdrà vuit de cada deu arbres. M’he recordat de la frase de Mahmud llegint una extraordinària entrevista a John Vaillant, periodista canadenc especialitzat en incendis, que descriu la respiració, el moviment, la voluntat del foc en termes zoològics i de seguida antropomòrfics: “Es comporta com un animal afamat”, diu, “o també com una persona ambiciosa”. Vaillant no veu als incendis de sisena generació (en aquelles flames que calcinen 60 metres de terra per minut) l’alè d’un amant excitat o d’un narrador trepidant; en aquest imparable huracà incandescent no veu l’anhel d’un artista adolescent o d’un místic assedegat d’absolut. El que veu aquí és la nova humanitat capitalista, la “devoció de la qual gairebé sectària per la combustió i els combustibles fòssils”, diu, “ha creat les condicions perfectes perquè el foc acabi imitant-nos”.

Sempre tendim a pensar que la natura s’està rebel·lant. I si senzillament està intentant emular-nos? El nou foc, sí, ambiciós i il·limitat, és una bèstia que ens imita, a la qual hem asselvatjat (en lloc de domesticat) a la nostra imatge i semblança. Portàvem dins els incendis de sisena generació com abans portàvem una interlocutòria de fe o una foguera de Sant Joan. Fa cent anys, Franz Kafka resumia la qüestió al seu jove amic Gustav Janouch: “El capitalisme és un estat del món i un estat de l’ànima”. Així que portem també al nostre interior danes i ciclons i terratrèmols i tsunamis. Si no la deixem en pau, la natura respon als nostres desitjos i ens crema els boscos i les cases. El foc, sí, ens imita. A qui imita? Imita, per descomptat, els més ambiciosos i inescrupolosos, els que no s’imposen límits. Imita, per exemple, Trump, que com a Midas ho vol convertir tot en or mort i en or negre. I imita Netanyahu, que vol difondre el seu fòsfor blanc per tot el Pròxim Orient. Els incendis de sisena generació que han devastat Espanya ja són la nostra petita Gaza.

Ara bé, si l’ambició capitalista, la demanda d’un consum il·limitat i el desig íntim de combustió són els que fan els incendis inevitables i inapagables, qui són, en canvi, els que lluiten contra el foc? A qui imiten els bombers, els membres de la UME, aquests milers de voluntaris que aquests dies s’han coordinat sense narcisismes per, posant en perill les seves vides, salvar els nostres cossos i les nostres cases? Molts no en tenen consciència i fins i tot se n’ofendrien si se’ls digués, però tots aquells que han col·laborat i col·laboren dins i fora de les institucions, tots els que mancomunen els seus esforços per emprendre el foc, estan establint de fet, mentre cooperen, davant del de la bèstia ambiciosa, un model socialista o anticapitalista o, almenys, de la cap. Tots ells han estat, si es vol, socialistes provisionals, anticapitalistes ocasionals, no capitalistes per hores. És molt trist que siguin les catàstrofes les que transformin per un moment “l’estat del món i l’estat de l’ànima”, però cal no oblidar aquestes lliçons, ja que són alhora polítiques i antropològiques.

Les polítiques: les institucions que els neoliberals trumpistes volen aprimar o destruir, aquelles de les quals tantes vegades desconfiem i que tant injuriem, constitueixen l’únic dic possible contra la combustió generalitzada. I són en si mateixes, quan funcionen, socialistes. El 1970, Hannah Arendt recordava que només les institucions legals i polítiques independents de les forces econòmiques poden controlar i refrenar les monstruoses potencialitats  inherents al procés d’expropiació general, de manera -afegeix- que el que ens protegeix als països anomenats ‘capitalistes’ d’Occident no és el capitalisme, sinó un capitalisme de les grans empreses. Aquest “somni” capitalista és el present incendi total, aquesta conflagració universal a què resisteixen a penes petits i amenaçats illots de paciència no capitalista.

L’altra lliçó és antropològica. Ja portem a dins, és veritat, un incendi de sisena generació que anhela consumir cada bri d’herba. Però portem a dins també un bomber. Aquest bomber només surt en situacions d’excepció, però en realitat defineix la nostra condició humana més i millor que l’alè de la combustió. D’acord. No serveix de res, es dirà, que aquest bomber constitueixi el nostre veritable desig si sucumbirem al fals impuls de destrucció avivat, com les fogueres, per les ambicions d’or negre dels poderosos. No serveix de res que aquest bomber, armat de la seva pala i la seva mànega, reivindiqui les petites escales si el nostre destí es decideix, com recordava fa poc Daniel Innerarity, en un nivell de complexitat que escapa al nostre control. El problema dels incendis de sisena generació, en efecte, és que, imitant l’ésser humà, ja no se cenyeixen una escala humana; el seu creixement no és mecànic sinó biològic; no és lineal sinó exponencial. Allò exponencial queda fora del registre de la nostra ment i la nostra experiència, que intenten mantenir el control mitjançant paraules antigues, carícies antigues i mentides antigues. El bomber que portem dins es mou als incendis de sisena generació com Fabrizio del Dongo, l’heroi de Stendhal, a la batalla de Waterloo: veient poc i comprenent encara menys. És el bomber que portem a dins, en definitiva, el que es deixa enganyar i enganya sense voler altres bombers. Són els bots dels malvats els que incendien les xarxes amb bulls i fakes; són els bombers bons els que els repeteixen i se’ls creuen. Necessitem una política per a bombers cecs.

Tota catàstrofe és una oportunitat pel bé i pel mal. El problema és que el mal té més mitjans, més diners, més recursos; és més ràpid i es coordina millor. Ja ho vivim amb la covid, on un tímid Govern socialdemòcrata va poder esmorteir els danys, però no impedir el retorn de la normalitat incandescent. És molt probable que l’incendiari torni a vèncer el bomber, l’ambiciós al voluntari, la combustió del consum al llumí de la solidaritat. Però una setmana després de l’incendi hem vist sorgir a terra calcinada de la vall del Tiétar, entre les cendres, dos fills verds de roure. Gairebé ploro d’alegria. Potser n’hi hauria prou amb no fer res o fer molt poc i la natura deixaria d’imitar el capitalisme per ensenyar-nos l’altre camí que també portem a dins. Santiago Alba Rico a el País