La frase: el jovent d'avui en dia no val per a res, l'haureu escoltat en més d'una ocasió, o fins i tot l'haureu emprada, i de fet no és massa certa (per a no dir gens) atès si de cas és més endavant quan ja no són jovent que es demostra que no valen per a res, o sia quan ja han estat viciats i pervertits pel sistema.
Aquesta frase no és nova, el meu avi en Lluís de l’Oli ja li havia sentit a dir, i al meu pare i a altri. Jo no l'he emprat mai ni ho penso fer, perquè no és certa, suposo que el que més molesta als grans del jovent és precisament això, la seva exultant joventut i l'enveja d'un passat perdut i sovint malbaratat. Si almenys hi hagués alguna cosa de positivista en aquesta exclamació, però no li trobareu: El jovent és un desastre, només pensen a divertir-se, no els agrada ajupir l'esquena i només volen gastar, no tenen cap sentit de la responsabilitat ni esperit de sacrifici, etc. Home si tot això ho tinguessin, a banda d'avorrits és que ja estarien tècnicament morts com individus i a això s'hi va arribant de mica en mica en un procés d'embrutiment que se'n diu maduresa. 

Se'ls hi demana experiència per part dels grans, això vol dir que els demanen una reiterada acumulació d'errors acumulats amb el pas dels anys. També se'ls hi demana sentit de la responsabilitat. No s'és seriós quan es tenen disset anys, deia Rimbaud en un poema, i com deia abans, malament si així fos.
Hi pensat avui en llegir aquest poema d'Inés Alba Vázquez.