EL TÚNEL

 

Amb el Marroc convé evitar dos errors: demonitzar-lo i subestimar-lo, com assenyala Ana Palacio, exministra d’Afers Exteriors durant el govern de José María Aznar. Sens dubte, és preferible tenir-lo com a aliat que no pas com a enemic. Més de 125 anys de conflictes, com la guerra del Rif iniciada el 1909 i que va originar la Setmana Tràgica, han estat sempre perjudicials per als interessos espanyols.

Des del punt de vista econòmic, la conveniència de cooperar és evident. Quan les dues nacions col·laboren, totes dues se’n beneficien, sigui en migració, energia, comerç exterior, matèries primeres o qualsevol altre àmbit. Per això, és molt més intel·ligent explorar oportunitats de negoci conjuntes que buscar l’enfrontament de manera sistemàtica.

Val més invertir al Magrib que convertir Europa en una fortalesa

Val més veure els marroquins com els nostres veïns del sud que alimentar la xenofòbia que estableixi una part de la població espanyola. En aquest sentit, la política de bon veïnatge impulsada pel Govern de Pedro Sánchez és encertada.

El meu bon amic economista César Molina em comentava fa poc que un túnel entre l’ Àfrica i Europa tindria un impacte econòmic extraordinàriament positiu. Unir dos continents seria un gran avenç per al desenvolupament i la prosperitat.

Espanya i el Marroc tenen la clau per fer possible aquesta obra colossal. Malgrat que es parla d’aquest projecte des de fa més d’un segle, ara existeixen el desenvolupament tècnic i el suport financer i polític necessaris per dur-lo a terme. Només falta la voluntat de fer-ho realitat.

Aquests dies s’acaba el termini per lliurar l’actualització integral de l’avantprojecte. Es tracta d’un enllaç ferroviari fix, submarí i de doble tub, que travessaria l’estret de Gibraltar. Tindria 38,5 quilòmetres de longitud, arribaria a una profunditat màxima de 475 metres sota el nivell del mar i uniria el cap de Punta Paloma amb Malabata, al nord de Tànger. El trajecte duraria 30 minuts i el cost s’estima en més de 15.000 milions d’euros, dels quals Espanya hauria d’aportar més de 8.500 milions. Podria estar a punt el 2040.

Sens dubte, el projecte afronta nombrosos reptes abans de fer-se realitat, però és preferible parlar de col·laboració que no pas d’enfrontaments i conspiracions. A més a més, el túnel no és l’únic àmbit en què es pot cooperar.

Durant el govern d’Adolfo Suárez, el seu ministre d’Exteriors, Marcelino Oreja, va plantejar acordar amb el Marroc la creació d’un port franc mitjançant la col·laboració entre Ceuta i la ciutat marroquina de Nador.

Hi ha altres possibilitats per fer junts, com ara desenvolupar el cable submarí per intercanviar energia, o crear escoles de formació professional perquè les empreses espanyoles puguin contractar treballadors en origen.

Val més invertir per convertir el ­Magrib en un coixí econòmic que freni les onades migratòries africanes que no pas convertir Europa en una fortalesa. Mariano Guindal a la vanguardia.