ELS INVISIBLES DE CEUTA

Les últimes dades oficials disponibles —que cal confirmar sempre amb fonts locals o actualitzades— indiquen que a Ceuta hi ha uns 250 menors migrants tutelats per l’administració autonòmica, tot i que la xifra ha anat fluctuant molt des de la crisi de 2021, quan van arribar prop de 1.500 joves en pocs dies. Actualment, segons informes del Ministerio de Inclusión y Servicios Sociales i de la Ciudad Autónoma de Ceuta, la majoria d’aquests menors estan en centres d’acollida o programes de retorn voluntari, mentre que unes desenes continuen vivint al carrer o en espais informals, sovint en situació de vulnerabilitat i sense documentació.

La gestió és complexa: el sistema de protecció està saturat, i el trasllat a la Península o el retorn al Marroc depenen de acords bilaterals que sovint s’encallen. Les ONG locals denuncien que molts d’aquests joves no volen tornar i no poden avançar, atrapats entre dues fronteres que els neguen futur.

Ceuta és avui un laboratori de la impotència europea. Darrere les tanques, entre el formigó i el mar, hi viuen —o malviuen— uns dos-cents cinquanta menors migrants, segons les últimes dades oficials. Van arribar sols, empesos per la misèria o per la il·lusió d’un futur que no existeix. La majoria estan en centres d’acollida saturats, i una part —unes desenes— continuen voltant pel carrer, sense papers, sense escola, sense horitzó.

Europa, que presumeix de drets humans, no sap què fer amb ells. Espanya, atrapada entre la legalitat i la compassió, tampoc. El Marroc els nega, la Unió Europea els ignora, i les ONG locals fan el que poden amb recursos que no arriben. Mentrestant, aquests joves es converteixen en ombres que ningú vol mirar, en una frontera viva que recorda cada dia la distància entre els discursos i la realitat. I, per si no n'hi hagués prou, el mapa polític espanyol afegeix una capa més de cinisme: cap comunitat governada pel PP vol acollir aquests menors. Tots reclamen “solucions”, però ningú vol ser part de la solució. La solidaritat territorial, tan invocada en altres debats, aquí es fa petita, minúscula, gairebé ridícula. Els nois de Ceuta no són una causa: són un problema que es prefereix mantenir lluny, a la perifèria, en aquell racó on la moral no molesta.

A les xarxes, el debat és tant sorollós com estèril: uns reclamen mà dura, altres apel·len a la solidaritat. Però cap dels dos bàndols parla d’aquests nois com a persones. Són símbols, excuses, matèria primera per a la indignació. I així, Ceuta esdevé un mirall incòmode: el lloc on Europa es veu tal com és, una potència que ha perdut la seva ànima.

Esperem que el PP reconsideri la seva posició i accepti acollir aquests menors en les comunitats en les que Governa, si els deixa fer-ho Vox, clar.

La pregunta és molt senzilla: Què val una vida quan no té passaport?