JA PODEM PARLAR D'ÀIXÒ?

Aquesta onada de calor ha acabat amb la idea que els petits canvis poden aplacar el clima extrem. La creença errònia de les organitzacions ecologistes que la població no està preparada per escoltar res més difícil que collonades micro consumistes té una part important de la culpa del fracàs global. 

Aquest article de George Monbiot no és d'avui, és del 20 de juliol del 2022. No sé jo si li van fer gaire cas fa quatre anys. La crua realitat és que, com deia Monbiot, un dia anhelarem un estiu tan “fresc” com el del 2022, i crec que aquest dia ha arribat. La traducció és d'Emma Reverter. 

Aquesta onada de calor ha acabat amb la idea que els petits canvis poden aplacar el clima extrem. George Monbiot.

Ja en podem parlar? Em refereixo al tema que la majoria dels mitjans de comunicació i la major part de la classe política han estat evitant durant tant de temps. Ja ho sabeu, l'únic tema que en última instància explica: la supervivència de la vida a la Terra. Tothom sap, per més que se n'eviti parlar, que, al seu costat, tots els altres temes que omplen les portades i obsessionen els experts són el no-res.

Fins i tot els editors del diari Times del Londres que segueixen publicant columnes negant la ciència al voltant del canvi climàtic ho saben. Els polítics conservadors del Regne Unit que aspiren a liderar el partit, que ignoren o resten importància al tema, ho saben. Mai el silenci no va ser tan fort ni va ressonar amb tanta força.

No és un silenci passiu. És un silenci actiu, un compromís ferotge amb la distracció i la irrellevància davant d'una crisi existencial. És un buit que s'omple assíduament amb informació arbitrària i diversions, xafarderies i espectacles. Es parla de tot, però això no. Però mentre els que dominen els mitjans de comunicació eviten el tema sigui com sigui, el planeta parla i el seu rugit ja no es pot ignorar. Aquests dies de fúria atmosfèrica, aquests xocs tèrmics i incendis forestals ignoren el silenci furiós i irrompen amb rudesa en el nostre retir silenciós.

Encara no hem vist res. La perillosa calor que ha patit aquests dies fins i tot Anglaterra ja s'està convertint en una cosa normal al sud d'Europa, i es comptaria entre els dies més frescos dels períodes de calor a parts de l'Orient Mitjà, Àfrica i el sud d'Àsia, on la calor s'està convertint en una amenaça habitual per a la vida. No passarà gaire temps, llevat que es prenguin mesures immediates i exhaustives, abans que aquests dies de fúria es converteixin en la norma fins i tot a la nostra zona climàtica, abans temperada.

La mateixa fórmula és aplicable a tots els danys que els humans ens causem els uns als altres: allò que no es pot discutir, no es pot abordar. La nostra incapacitat per evitar un escalfament global catastròfic es deu sobretot a la conspiració de silenci que domina la vida pública, la mateixa conspiració de silenci que, en un moment o altre, ha envoltat tota varietat d'abusos i d'explotació.

No ens ho mereixem. Els mitjans de comunicació que mouen milers de milions i els polítics que promouen potser es mereixen mútuament, però cap de nosaltres es mereix cap dels dos grups. Estan construint entre ells un món en què no hem triat viure, en què potser no podem viure. En aquesta qüestió, com en tantes altres, el poble sol anar molt per davant dels que diuen que ens representen. Però aquests polítics i barons dels mitjans de comunicació despleguen tots els estratagemes i estratagemes imaginables per impedir que es prenguin mesures contundents.

Ho fan en nom de la indústria dels combustibles fòssils, la ramaderia, les finances, les empreses constructores, els fabricants d'automòbils i les companyies aèries, però també en nom d'alguna cosa més gran que qualsevol d'aquests interessos: el poder de la titularitat. Els que ostenten el poder avui dia ho aconsegueixen eliminant els desafiaments, independentment de la forma que adoptin. L'exigència de descarbonitzar les nostres economies no és només una amenaça per a la indústria intensiva en carboni, és una amenaça per a l'ordre mundial que permet als poderosos dominar-nos. Cedir terreny als defensors del clima és cedir poder.

Lerror de la cautela. En els darrers anys, he començat a constatar que els moviments ecologistes dominants han comès un error gravíssim. La teoria del canvi que persegueixen la majoria dels grups verds consolidats és completament errònia. Encara que poques vegades s'articula obertament, regeix la seva estratègia. Segons aquesta teoria, és una contrarellotge i el repte és massa gran per intentar canviar el sistema. La gent no està preparada per a un projecte d'aquesta envergadura. No volen espantar els seus membres ni generar una baralla amb el govern. Així que l'únic enfocament realista és fer canvis graduals. Fan campanya, tema per tema, sector per sector, per aconseguir millores graduals. Segons aquesta estratègia, després d'anys de perseverança s'aniran sumant petites peticions al canvi global que es persegueix i això donarà lloc al món que volem.

Però mentre aquests grups jugaven a ser pacients, el poder jugava a pòquer. La insurrecció de la dreta radical ha arrasat amb tot, aixafant l'estat administratiu, destruint les proteccions públiques, dominant els tribunals, el sistema electoral i la infraestructura del govern, tot acabant amb el dret a protestar i el dret a viure. Mentre ens vam persuadir que no hi ha temps per al canvi de sistema, ens van demostrar que estàvem equivocats perquè ells sí que ho van canviar tot.

El problema mai no ha estat que el canvi de sistema sigui una petició massa ambiciosa o que requereixi massa temps. El problema és que fer-ho de manera gradual és un objectiu massa petit. No només és massa petit per impulsar la transformació; no només és massa petit per aturar la marea de canvi revolucionari que arriba des de la direcció oposada; sinó també massa petit per trencar la conspiració del silenci. Només una demanda de canvi de sistema, que s'enfronta directament al poder que ens porta a la destrucció planetària, té el potencial d'estar a l'altura del problema i d'inspirar i mobilitzar els milions de persones que es necessiten per generar una acció eficaç.

Manifestació contra el canvi climàtic a Madrid el setembre del 2021. EFE/Kiko Huesca

Durant tot aquest temps, els ecologistes han explicat als ciutadans que ens enfrontem a una amenaça a la nostra existència sense precedents, alhora que els demanaven que reciclessin les tapes de les ampolles i canviessin les palletes per beure. Els grups ecologistes han tractat els seus membres com a idiotes, i sospito que, en el fons, els membres ho saben. La seva cautela, la seva reticència a dir allò que realment volen, la seva creença errònia que la població no està preparada per escoltar res més difícil que aquestes collonades micro consumistes tenen una part important de la culpa del fracàs global.

Mai no hi va haver temps per als canvis graduals. Lluny de ser una drecera cap al canvi que volem veure, és un pantà on s'enfonsa l'ambició. El canvi de sistema, com ha demostrat la dreta, és i sempre ha estat l'únic mitjà ràpid i eficaç de transformació. Alguns sabem què volem: autosuficiència privada, luxe públic, economia del dònut, democràcia participativa i civilització ecològica. Cap d'elles és una petició més gran que les que els mitjans de comunicació multimilionaris han fet i aconseguit en gran manera: la revolució neoliberal que ha arrasat amb la governança efectiva, la fiscalitat efectiva dels rics, la limitació efectiva del poder de les empreses i els oligarques i, cada cop més, la democràcia efectiva.

Així que trenquem el nostre propi silenci. Deixem de mentir-nos a nosaltres mateixos i als altres, pretenent que les mesures petites aconsegueixin grans canvis. Abandonem la cautela i el simbolisme. Deixem de portar galledes quan només serveixen els camions de bombers. Construïm la nostra campanya per al canvi sistèmic cap al llindar crític del 25% d'acceptació pública, més enllà del qual, segons suggereixen una sèrie d'estudis científics, es produeix la inflexió social.

Tinc més clar que mai allò que és una acció política eficaç. Tot i això, segueix sense respostes una pregunta fonamental. Atès que ho estem deixant tan tard, podem assolir el punt d'inflexió social abans d'arribar al punt d'inflexió mediambiental? La crua realitat és que un dia anhelarem un estiu tan “fresc” com el del 2022.