LA QÜESTIÓ D'ASSUMPTA SERNA

 Qui arriba a l’edat de començar a demanar ajuda diuen que envelleix per replans i no per esglaons. Un dia estàs bé i l’endemà fas figa sense més ni més. Probablement no ets tu qui se n’adona primer, sinó l’amic que et trobes i que, després de saludar-te, es queda en silenci. Res no ressona més. Perquè la imatge que torna el mirall no és concloent. Susana Quadrado a la vanguardia.

També diuen que cada edat té una definició. La pitjor dècada és la dels quaranta, que és quan s’acaba la joventut, la primera vegada que et tracten de vostè. Als cinquanta penses: “Quina barbaritat!”. Als seixanta: “Això hauria d’estar prohibit”. Als setanta ja no es fan anys, es fa salut o malaltia, projectes o res. Quan en tens, toca lluitar per no fer pudor de vell tancat.

En un dels països més longeus del món, tenir una vellesa digna és un luxe

A Espanya els octogenaris ja són més de tres milions. El 2035 la població de 70 anys o més vorejarà els deu milions, segons les estimacions de l’INE. Als vuitanta potser encara esquives bassals. Als noranta hi caus. El forat negre és a terra. Per això, es tracta de saber on poses els peus sense ensopegar o, si no ho aconsegueixes, de tenir algú a prop perquè t’agafi. O perquè t’aixequi del llit. O perquè t’acosti la cullera a la boca.

Ni la persona més vitalista s’aconsegueix escapar dels estralls del pas del temps al cos o a la ment. Cada vegada costa més pujar un altre esglaó... Fins que ja no pots tot sol. On és l’ Estat aleshores? Al país més longeu del món juntament amb el Japó tenir una vellesa digna s’ha convertit en un luxe.

Aquests dies l’actriu catalana Assumpta Serna ens ho ha recordat amb dos vídeos indignats a les xarxes. Ha desencadenat una espècie de Me Too de què els governants haurien de prendre nota. N’hi ha prou de llegir els comentaris a la notícia que aquest diari va publicar dimarts: formen un cor de la mateixa història, explicada de mil maneres.

“Moltes famílies s’empobreixen perquè deixen la feina i demanen crèdits per poder cuidar els seus”, explica Serna, visiblement enfadada.

La seva mare ha fet 100 anys. Dotze ictus en uns quants mesos. L’actriu va demanar una ajuda per dependència, i ha topat amb el mur insalvable de la burocràcia i de la ineficàcia de l’ Administració. Ja fa deu anys, el seu pare va morir abans que li concedissin la prestació. Serna tem que la història es repeteixi. És difícil trobar una acusació més devastadora que aquesta:va morir abans.

L’1 de juliol estava previst que l’Executiu comencés a repartir més de 2.000 milions extres entre les comunitats autònomes per la llei de Dependència. Caldrà preguntar on són, com s’estan utilitzant i qui vigila que arribin a qui correspon.

Cada 14 minuts mor una persona esperant l’ajuda. Cent al dia.