OBSCENITAT

 Albert Montagut a la Vanguardia,  fotografia: Joan Mateu Parra/Shooting.

Aquest diari publicava fa unes setmanes un titular a la primera pàgina difícil d’oblidar: “L’Estat va invertir més del doble a Madrid que a Catalunya el 2025”. I el subtítol afegia una dada encara més reveladora: la comunitat catalana va rebre el 8,6% del total estatal, la meitat del seu pes en el PIB. No parlem de percepcions, greuges, ni discursos polítics. Parlem de nombres, pressupostos, inversions en infraestructures, de la competitivitat de les empreses, la mobilitat dels ciutadans i la capacitat per continuar creixent.

Catalunya representa al voltant d’una cinquena part de la riquesa d’aquest país. És un gran motor industrial, exportador i innovador. Tot i això, quan arriba el moment de repartir la inversió pública, aquest pes desapareix. Any rere any, govern rere govern. Canvien les majories, els ministres i les promeses, però la postal és la mateixa.

Catalunya representa una cinquena part de la riquesa d’aquest país; tot i això, repartint la inversió pública, aquest pes desapareix

El problema no és només la xifra d’un exercici, sinó la continuïtat d’aquesta desigualtat. Una excepció es pot explicar, però una repetició durant dècades acaba convertint-se en un model. I sent un model que castiga sistemàticament un dels territoris que més contribueixen a la prosperitat col·lectiva, deixa de ser una anomalia per convertir-se en injustícia.

Madrid mereix totes les inversions que necessiti. Però és difícil justificar que aquesta condició es tradueixi de manera permanent en una concentració de recursos que desborda qualsevol criteri d’equilibri territorial o proporcionalitat econòmica. La conseqüència no és abstracta, ­tenim xarxes ferroviàries saturades, infraestructures pendents de fa anys, carreteres insuficients, corredors logístics alentits i oportunitats perdudes per a empreses que competeixen en mercats globals.

Al final, no hi perd només Catalunya. També hi perd Espanya, perquè un dels principals motors econòmics no creix. La Generalitat ha de canviar de política, d’una vegada per sempre. No amb la confrontació estèril ni el victimisme permanent, sinó amb intel·ligència política i fermesa negociadora.

La igualtat entre territoris exigeix solidaritat. Però la solidaritat no pot confondre’s mai amb una penalització estructural. Quan qui més aporta rep sistemàticament menys del que li correspon en inversió, la cohesió deixa d’enfortir-se i comença a esquerdar-se. Hi ha desequilibris que admeten debat. I d’altres que només admeten un qualificatiu.