La primera novel·la que vaig escriure "l'esperit del Vallès", era prou esbojarrada. El curiós és que a banda de l'anècdota del vaixell "l'esperit del Vallès", la resta no era inventada, tot era real, per allò que la realitat sol superar la ficció. Una de les anècdotes reals que s'explicaven a la novel·la i que passava al càmping Sabanell a Blanes, en realitat va succeir fa ja anys en un bosc de Gallifa. Llegiu-la si us plau:
"Un matí de tardor uns boletaires anaven pel bosc a l'altura de Gallifa, pocs bolets trobaven, però si varen ensopegar amb en Joan. En Joan, a partir d'ací: "el paté" que era el que ara en dirien amb aquest bonic eufemisme un "border line", davant la cara de sorpresa dels boletaires, estava penjat d'un pi, però no penjat a l’ús, si més no ho havia fet per un turmell, i per tant estava en posició invertida. Devia fer una bona estona que restava en aquesta incòmoda posició perquè la sang li havia pujat al cap i estava vermell com un perdigot.
En veure'l els boletaires li varen dir:
- Joan, que hi fas aquí i així?
Aquest els hi va contestar: Cony!, que no ho veieu, m'estic suïcidant.
- Ah!, fou la resposta d'un dels boletaires, més no ho fas bé Joan, que no ho saps que per a suïcidar-se t'has de posar la corda al coll en comptes del turmell del peu.
I aleshores en Joan va donar la resposta que va ser el seu malnom la resta de la seva llarga vida.
- Si home! PATÉ em mori!
El varen despenjar i un cop una mica refet se’n va tornar cap a casa i mai més va intentar suïcidar-se de cap manera, però el malnom del Paté ja li va quedar per sempre en explicar l'anècdota els boletaires només arribar al poble."
jajajajajaja ¡¡¡¡¡
ResponEliminaMolt bó
Recordes aquell presumpte boig que cada dia s'enfilava damunt d'un monument i feia veure que quan s'anava a tirar deia: Soy pasta para la sopa, i els del manicomi evitaven que es llancés, fins que se'n varen cansar del pájaru. El boig com cada dia es va enfilar damunt del monument i en veure que no hi havia ningú per collir-lo, va dir: Ostres, avui és dijous: toca arròs i va baixar.
Eliminajejejejeje
EliminaJo conec algun cas semblant. Algú em va explicar que es volia llançar per un precipici, però que cada vegada que s'hi acostava, ho veia massa alt i li venia vertigen. Jo crec que en el fons qui pensa a suïcidar-se el que vol és una vida millor, que l'estimin una mica, que s'acabi l'absurd d'una vegada.
ResponEliminaBé, en Paté era molt justet, però un fill seu es jutge.
ResponElimina