PER UN NOU NEW DEAL

L’extrema dreta i els seus adlàters estan entestats a dinamitar l’statu quo establert a partir de 1945. Per aconseguir-ho, utilitzen tots els instruments al seu abast i, en una societat hiperconnectada com l’actual, els mitjans de comunicació i les xarxes socials són eines de primera magnitud, escriu  Bernardo Fernández a el Triangle.

La dreta extrema ha construït un relat en què fa responsable de tots els mals que ens afligeixen l’elit política, el feminisme i els immigrants. Aquests són, a parer seu, els causants de totes les nostres desgràcies. I hem d’admetre que aquests discursos no funcionarien si no tinguessin una part de versemblança per a amplis sectors de la població. Aquí hi ha, per exemple, la hipocresia d’algunes forces progressistes respecte a la immigració (se la defensa de paraula, però se la reprimeix a la frontera) o l’allunyament de les elits respecte als problemes de la classe treballadora.

L’organització no governamental Freedom House, amb seu a Washington, que es dedica a promoure la democràcia i els drets humans, adverteix que la llibertat al món fa més de quinze anys que retrocedeix. Quan el 1989 va caure la Unió Soviètica semblava que les democràcies liberals havien guanyat la partida. Tanmateix, veiem com les autocràcies avancen i les dretes marquen el ritme.

La crisi financera de 2008 va suposar un punt de no retorn. El risc de col·lapse era tan gran que el llavors president de la República francesa, Nicolas Sarkozy, va parlar de «refundar el capitalisme». Però la realitat ha estat molt més prosaica i el capitalisme ha acabat reformulant tota la resta. Aquí hi ha, com a exemple, la socialdemocràcia desarborada, l’esquerra clàssica desnortada i els sindicats sense respostes. Catorze anys després les ferides encara supuren. Des de llavors, el capitalisme campa al seu aire, han augmentat les desigualtats i s’estan normalitzant els patrimonis desmesurats; per no parlar de la precarietat laboral o la pràctica desaparició de les classes mitjanes.

Aquest estat de coses està propiciant el desafecte de la ciutadania envers la política i aquest és el brou de cultiu idoni perquè triomfin els populismes i els autoritarismes. Al seu llibre «El capvespre de la democràcia», l’assagista conservadora Anne Applebaum posa el focus en tres factors. Un, atribuir la responsabilitat dels problemes a l’oposició o a un enemic extern (els immigrants són el cap de turc més recurrent). Dos, proposar solucions fàcils: «Sovint les persones se senten atretes per les idees autoritàries perquè els molesta la complexitat, la divisió i prefereixen la unitat». I tres, apel·lar a discursos pessimistes i a la por: «Els Estats Units estan condemnats, Europa està condemnada, la civilització occidental està condemnada. Els responsables són la immigració, la correcció política, els transgènere, les elits, l’esquerra i els demòcrates».

De fet, la situació actual no és nova. Els anys vint-trenta del segle XX van ser una època convulsa amb moltes similituds amb l’actual. L’evolució monopolista i desigualitària del capitalisme i la incapacitat dels governs de l’època van desembocar en una situació de crisi permanent.

La resposta a aquell estat de coses va ser construir un New Deal, un nou contracte social de la democràcia liberal i del capitalisme amb el conjunt de la població. Per aconseguir-ho va caldre concitar amplis consensos socials i coalicions polítiques. El discurs de les «quatre llibertats» (llibertat d’expressió, llibertat religiosa, llibertat per aspirar a una vida millor i llibertat de viure sense por) del president Roosevelt de l’any 1941 va ser determinant. La gran novetat política van ser les dues últimes llibertats: aspirar a viure millor i viure sense por a la inseguretat econòmica van concitar el suport majoritari de la ciutadania. El pas següent per consolidar aquest nou contracte el va fer el Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial, en posar en pràctica les polítiques keynesianes basades en la intervenció de l’Estat per estimular la demanda, combatre l’atur i superar les crisis mantenint així l’ocupació i l’impuls a les inversions públiques per estimular el creixement econòmic, alhora que l’Estat garantia una educació i una sanitat pública universal i gratuïtes i assegurances públiques d’atur i jubilació.

Només així podrem començar a contrarestar el discurs xenòfob i fal·laç de la dreta extrema i la ciutadania tornarà a creure en la política quan vegi que resol problemes i millora la qualitat de vida de les persones. I és que la història sempre ens dona classes magistrals, una altra cosa és que nosaltres les vulguem aprendre.