Avancen pel passeig amb sigil. Sostenen unes petites maletes en què transporten la seva càrrega explosiva: sis boles d’acer, de color metralla, amb un calibre de 80 mil·límetres. Els paios ocupen, pel seu compte i risc, un rectangle d’espai públic pel qual, al llarg de les pròximes hores, no podrà caminar ningú. És el seu camp de maniobres. Tot seguit, fan uns moviments molt bàsics però que arriben a produir detonacions de fins a 90 decibels al moment en què dos projectils impacten entre si. Aquest terrabastall es prolonga entre les 18 h i les 20 h. Però n’hi ha més: en el fragor de la batalla, els participants en aquests exercicis celebren amb gresca el màxim acostament a l’objectiu, proferint brams de fins a 100 decibels.
I això no és el pitjor. El pitjor és que els individus que perpetren aquesta activitat inventada per un reumàtic francès parlen entre ells sense mediar una interfície tecnològica: es comuniquen a pèl (els que no porten audiòfon) com si no existissin les xarxes, com si el progrés no els hagués dotat de sistemes silenciosos de socialització com els serveis de missatgeria, els xats d’IA, les videotrucades, els videojocs en línia, les comunitats digitals, els traductors virtuals, les apps de cites heterosexuals, les apps de cites homosexuals, els youtubers bascos que ensenyen a canviar la roda del darrere de la bici i les influenciadores que et mostren com encabir l’edredó dins de la funda nòrdica sense patir una crisi de ciàtica!
No, aquests paios, la majoria d’entre 70 i 80 anys, parlen, riuen i discuteixen en veu alta mentre la gent cívica, al seu bloc d’apartaments de platja (un elegant edifici de vuit plantes davant del mar molt integrat al paisatge de Barral o Pau Casals i que fins i tot té la virtut de proveir d’ombra els banyistes) conrea l’intel·lecte surfejant ad infinituma Instagram. Amb el factor agreujant que, si estan de bon humor, els incívics criden més! No paguem l’ Imserso amb els impostos de tots? Doncs que se’n vagin a menjar paelles a Torremolinos o a veure Pasapalabra a la tele de la residència!
Són els petanquers de Calafell, els autèntics desaprensius de l’estiu del 2026, justament represos per una comunitat veïnal molesta amb les seves efusivitats. La majoria estan jubilats. Una mica més al nord, al barri barceloní de Gràcia, altres incívics toquen música en directe en plena nit ajudats de mecanismes d’amplificació, mentre que la marabunta deambula sorollosament pels carrers ornamentats. Aquí, veïns que exigeixen dormir sense soroll les 365 nits de l’any (i no només 358, descomptades les festes) han demanat que s’eliminin els concerts nocturns.
(Per cert, hi ha qui creu que aquests denunciants són només perversos expats que intenten liquidar una tradició bicentenària local. Han de saber que, fa uns anys, les denúncies de veïns que també exigien silenci van portar l’Ajuntament a prohibir el rock a la festa. Va passar als vuitanta, quan l’únic expat de Gràcia era el compositor italià que dona nom a un meravellós cinema del barri.)
Fins aquí la broma. Els dos exemples citats poden semblar casos molt aïllats d’intolerància, però el cert és que la suma d’aquests casos i d’altres de semblants mostra una perillosa tendència a limitar l’ús del carrer com a lloc de trobada i socialització. En defensa del molt necessari dret al descans se’n laminen d’altres, com el de jugar a l’aire lliure (des dels nens que es diverteixen als patis de les escoles fins als jubilats de Calafell) o el de practicar i escoltar música en viu.
De Richard Sennetta Éric Sadin o Byung-Chul Han, són molts els pensadors d’avui que reivindiquen formes compartides de presència com a alternativa a la bombolla unipersonal de la societat-pantalla. I aquesta analògica manera de relacionar-se i de divertir-se és justament el que defensen els petanquers de la platja i els que assisteixen a concerts de carrer a Gràcia, Sants, la Bordeta, Horta, la Salut o a qualsevol barri on encara hi ha gent que anhela sentir-se viva i acompanyada. Miquel Molina Muntané.
Jejejejejeje. Tuve la suerte de que bajo de casa los de la petanca de Sant Antoni eran tan malos que jamás acertaban a darle a la bola contraria, así que no escuchaba ningún choque metálico.
ResponEliminaSupongo que en este caso siempre las podrán forrar de felpa ¡