En la crisi migratòria de Ceuta tenim més informació del costat espanyol de la frontera que de la part marroquina. Si a Espanya hi ha un ball de xifres sobre el nombre de morts i de persones que van participar en la invasió de la setmana passada, al Marroc tot és molt més confús. La informació arriba des d’allà a través d'oenagés o de ciutadans organitzats a les xarxes socials que volen saber on són els seus familiars que van travessar la frontera. Els mosaics amb desenes de fotografies de “desapareguts” en l’allau de Ceuta són esfereïdors, sobretot perquè molts d’aquests rostres són de menors.
Amb quina finalitat busquen aquests pares els seus fills? Entenc que ho fan perquè estan angoixats per saber si continuen vius. Però, en el cas dels menors, ¿aquests progenitors volen tenir notícies dels seus fills per reclamar-los i que tornin a casa o per comprovar que la seva aventura a la recerca d’una vida millor prossegueix?
Aquest debat s’ha traslladat a l’àmbit polític i social. Uns advoquen per atendre el dret dels menors a viure amb els seus pares i pensen que s’ha de prioritzar la localització de les famílies d’aquests nanos perquè tornin a casa. Mentre que d’altres defensen que s’ha de prioritzar el dret del menor a decidir el seu projecte de vida fora del seu país i, per tant, la prioritat és acollir-los a Espanya com a menors desemparats perquè puguin desenvolupar un futur més pròsper.
Uns i altres coincideixen que la consideració d’un menor és diferent a Espanya si es compara amb altres països emissors d’immigració, on un noi de catorze o quinze anys té l’aval familiar i social de “buscar-se la vida” com un adult, mentre que aquí algú d’aquesta edat ha d’estar cursant l’ESO. Això també explica per què la majoria dels 4.000 menors que segons les oenagés deambulen per Ceuta no se senten nens, però saben que aquest estatus a Espanya els atorga un passaport per complir el seu objectiu i el de la seva família d’establir-se a Europa, treballar i enviar diners a casa seva seguint el camí de centenars de milers de persones que els van precedir. Entendre aquest context ajudaria a abordar amb realisme la qüestió.
Me resulta muy duro pensar que las familias marroquíes, piensen utilizar a sus hijos como moneda para una vida mejor,después de conocer una familia, que vivía cerca del cuartel ,sencilla pero acogedora.Todo esto es un mal rollo.
ResponEliminaSaludos
No debe de sorprenderte, en Marruecos no tienen porvenir.
EliminaLo que si me sorprende es que de golpe los medios tengan tanto interés en estos menores. No vi el mismo interés, sobre todo mediático por los 20 mil niños asesinados por Israel en Palestina.
Que sufran un poco si tardan en atenderles será bueno para ellos, tendrán más conciencia e igual adquieren un poco de responsabilidad.
Saludos