"La història contemporània ha creat una nova classe d'éssers humans: la dels que són confinats en camps de concentració pels enemics i en camps d'internament pels amics". Hannah Arendt, una de les ments més lúcides del segle XX, va escriure aquestes paraules als Estats Units, després de fugir del nazisme a Alemanya i de la deportació a França. Acabada la guerra, va viatjar regularment al Vell Continent per comprovar, per una banda, com molts dels seus compatriotes alemanys prenien per meres opinions els actes del règim nazi. De l'altra, com molts filòsofs francesos justificaven l'horror estalinista per no donar arguments al capitalisme, els abusos dels quals es resumien en un sintagma que va fer fortuna: violència estructural. Havia esclatat la Guerra Freda i un teló d'acer dividia països i ments.
Durant la seva gira europea del 1952 va relatar al seu marit una visita a París amb aquesta sinceritat reservada a les cartes: "Ahir vaig veure Camus; sens dubte, el millor home que avui té França. Està molt per sobre de la resta dels intel·lectuals". I també: "Pel que fa a Sartre et al, no els veuré; no tindria sentit. Estan completament immersos en les seves teories i viuen en un món hegelianament organitzat". Aleshores, la intel·lectualitat francesa -que era com dir occidental- s'havia polaritzat al voltant de les seves dues figures senyeres, el novel·lista i el filòsof del moment, dos amics a punt de deixar de ser-ho: Albert Camus i Jean-Paul Sartre. El primer era a desgrat seu el beat angèlic de la tendència de moda, l'existencialisme. El segon exercia de bon grau com a summe pontífex (en versió laica: mandarí).
Setmanes abans de la visita d'Arendt, Camus havia publicat el seu assaig més famós, L'home rebel, que Sartre va llegir com un atac a la fe política: els postulats del Partit Comunista, que seguia els de l'URSS, és a dir, de Stalin. Conscient que la seva obra de teatre Les mans brutes no havia agradat a l'aparell, va prohibir el muntatge a Viena perquè no coincidís amb un congrés “per la pau” promogut per Moscou i al qual ell acudia com a estrella convidada.
La paradoxa és que Camus sí que havia estat militant del PC a l'Algèria de la seva joventut, colònia francesa. Dos anys, entre el 1935 i el 1937. La defensa dels seus veïns àrabs, la seva preferència pel sindicalisme de base i pel socialisme llibertari encaixaven malament en una organització vertical. Com els personatges de la darrera cançó existencialista de 'Charli xcx', tant Sartre com Camus parlaven des d'un apartament parisenc: un des de la teoria, l'altre des de la vida real. Fill d'un 'pied noir' mort a la Primera Guerra Mundial quan ell tenia tot just un any, el futur escriptor es va criar a l'Alger més pobre amb la seva mare, analfabeta, i amb la seva àvia, una menorquina d'armes prendre. Només l'afany del seu mestre va fer que no deixés l'escola per portar un jornal a casa. Anys després, el seu alumne li dedicaria el discurs del Nobel, culminant d'una carrera la primera fita de la qual va ser L'estranger (1942).
El seu talent literari i el seu paper a la Resistència al capdavant del diari Combat van fascinar Jean-Paul Sartre, format a l'elitista 'École Normale Supérieure' i consagrat com a autor d'un assaig capital: L'ésser i el no-res. Amb la fi de la guerra, Sartre va convertir el seu amic —i de pas a si mateix, que havia viscut l'Ocupació des de la barrera— en l'epítom d'una figura nova: l'intel·lectual compromès.
Per a Sartre, el compromís era amb la causa comunista, sense fissures, costés els sacrificis (aliens) que costés. Tot anticomunista era “un gos”, arribarà a dir. Per a Camus, amb la causa de la veritat i del respecte a la vida, estiguessin al bàndol que estigués. A Sartre no li agradava, per descomptat, el Gulag, però el col·locava a la balança amb la pena de mort als Estats Units. A més, justificava així la violència contra les “opressives” democràcies occidentals: el descontentament devia de vegades “transformar-se en vaga, la vaga en baralla i la baralla en assassinat”. Per Camus, la fi no justifica els mitjans i ni una sola vida s'ha de sacrificar a l'altar de la Història. Ni víctimes ni botxins: "Rússia és avui una terra d'esclaus envoltada de torres de vigilància. Que aquest règim concentracionari sigui adorat com a instrument d'alliberament i com una escola de felicitat futura és el que combatré fins al final".
Albert Camus va bolcar aquestes idees a 'El hombre rebelde', que va vendre 60.000 exemplars en quatre mesos, xifres que avui envejaria qualsevol editor. El seu èxit va multiplicar el ressò de la tronant ruptura que va tenir com a camp de batalla les pàgines de Les Temps Modernes, la revista dirigida per Sartre. A la ressenya encarregada a un deixeble del director ―20 pàgines d´àcid sulfúric contra la “inconsistència” filosòfica de Camus, la seva set de moderació i la seva “moral de Creu Roja”– el va seguir la irònica però dolenta rèplica de l'al·ludit, condemnat a l'ostracisme progressista pels “nous”. Més tard, l'esperada contrarèplica del mateix Sartre, brillant i maniquea. Per fi, el millor alumne de filosofia podia dir a l'estudiant més estimat de la classe que no ha entès Hegel.
La república de les lletres va donar per vencedor Sartre. La caiguda de l'URSS temps després va donar la raó a Camus. “Viure és verificar”, havia escrit. No va ser el cas. Va morir en un accident de trànsit el 1960. El seu examic va escriure una sentida però mesurada necrològica. El 1964 també Sartre va guanyar el Nobel, però ho va rebutjar. El 1975 va reclamar els diners a l'Acadèmia Sueca.
No sé si lo que se desea es compararlos para saber quien tenía razón. No sé si es eso lo que se quiere buscar.
ResponEliminaNo me atrevo a compararlos. Lo que sí sé es que Camús no existencialista a la medida e Sartre. Cada uno era comprometido con la vida, y Satre decía que eras un esclavo, pues estabas obligado a tomar decisiones; que tu deber era elegir, actuar y crear tu propio sentido mediante la responsabilidad individual.
Camús, sin embargo, decía que tratar de inventarle un sentido a la vida es una trampa, que la vida en si no tiene sentido, pero que si estás aquí has de intentar vivirla plenamente.
Jo és que soc més de Camus, no seria objectiu si hagués de comparar-los. L'autor de laticle considera que en vida va guanyar Sartre,i que un cop morts tots dos va guanyar Camus.
ResponElimina