I per això és urgent buidar els carrers de la ciutat autònoma. La seva presència manté visible l'empremta d'una entrada massiva que va desbordar una frontera espanyola durant dos dies i va col·locar a la vora del col·lapse el flanc sud. La permissivitat amb què el Marroc va deixar de vigilar la frontera i les seves manifestacions expansionistes posteriors han motivat que una crisi inicialment migratòria s'hagi convertit en un problema polític de sobirania.
Al capdavall, el que ha passat a Ceuta no és només una crisi puntual: és la demostració que una frontera pot esfondrar-se en dues hores i que un estat pot quedar en evidència en dues nits. El Govern ha optat per la via del retorn, de la calma calculada, de deixar que el relat maduri fins que la ciutadania entengui que la frontera no és un debat moral, sinó un mecanisme de supervivència. I aquesta vegada, a diferència del que va passar a Tarajal el 2014 sota el Govern del PP, amb Jorge Fernández Díaz com a ministre de l'interior, o el 2017 amb l'inefable Juan Ignacio Zoido. Actualment, no hi ha hagut trets ni fum: només una gestió freda, quirúrgica, que ha permès que la pressió social faci la feina. Una gestió calculadament displicent, crec que encertada.
El Marroc ha jugat la seva partida amb la mateixa habilitat de sempre: obrir la porta, mirar cap a una altra banda i esperar que Europa tremoli. I Europa ha tremolat. Perquè quan una frontera es desborda, el problema ja no és migratori: és polític, és territorial, és de sobirania. I aquí és on el debat es torna incòmode: què fem amb un territori que és frontera i símbol alhora, que és espanyol per llei però vulnerable per geografia, que és peça d’un tauler que Rabat mou amb una naturalitat inquietant?
Alguns ja proposen solucions extremes, mapes reescrits, fantasies de desconnexió. Però la realitat és més crua: Ceuta i Melilla són dues fissures en el mapa que cada crisi fa més profundes. I cada episodi, del 2014 al 2017 fins avui, recorda que la frontera no és un lloc: és una advertència, que Europa continua sense voler escoltar.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina¡Falta gorda de ortografía!, así que lo eliminé.
ResponEliminaCada uno tiene su solución, yo pienso que la don Julio era la mas acertada:
A diferencia de otros sectores de la izquierda tradicional que mantuvieron ambigüedades respecto a las ciudades autónomas (léase por ejemplo las manifestaciones de los "rabanitos" de turno"*, Don Julio fijó una postura clara y singular dentro de Izquierda Unida frente a la llamada izquierda "caviar".
Anguita lideró un giro determinante en la izquierda española respecto a Ceuta y Melilla, alejándose del "entreguismo" o la idea de ceder ante Marruecos (algo que estamos haciendo sin paliativos) rechazando cualquier chantaje territorial o presión fronteriza por parte de Rabat de utilizar la inmigración, la pesca y la presión sobre Ceuta para chantajear a los distintos ejecutivos españoles
Exigía un tracto solidario y respetuoso hacia la población migrante en las fronteras de Ceuta, argumentando que las víctimes de las tiranías geopolíticas no debían ser castigadas
Don Julio habría rechazado el amparo sumiso de la OTAN o la Unión Europea, impulsando en su lugar una política exterior autónoma que señale abiertamente la complicidad internacional con Rabat.
Don Julio habría actuado como firmeza e intransigencia en la defensa de la españolidad de Ceuta frente al gobierno marroquí, combinando la contundencia geopolítica con la estricta protección de la dignidad humana de la población migrante; creo que habría hecho, desde un primer momento un Mando Único con una sola voz y no cada uno por su lado intentando darle el suyo. Don Julio nunca hubiera enviado a portavoces, hubiera estado allí desde el primer momento, como un par.
Salud
* Rabanito: Dícese de los que son rojos por fuera y blancos por dentro
No sé que pasa pero se me ha comido parte del comentario. Antes me pareció que era culpa mia, pero veo que apenas es entendible porque faltan párrafos.
ResponElimina