TOT RETORNANT TOTHOM


 Retorn és la paraula que explica millor el nou rumb del Govern a Ceuta: el dels adults que encara romanen a la ciutat, el dels menors quan les circumstàncies ho permetin –atès que el seu retorn requereix més garanties i un procediment específic– i, sobretot, el de la normalitat. Perquè la prioritat de Moncloa ja no és tant gestionar la crisi oberta el 30 i 31 de juliol passat, sino com tancar-la.

I per això és urgent buidar els carrers de la ciutat autònoma. La seva presència manté visible l'empremta d'una entrada massiva que va desbordar una frontera espanyola durant dos dies i va col·locar a la vora del col·lapse el flanc sud. La permissivitat amb què el Marroc va deixar de vigilar la frontera i les seves manifestacions expansionistes posteriors han motivat que una crisi inicialment migratòria s'hagi convertit en un problema polític de sobirania.

Al capdavall, el que ha passat a Ceuta no és només una crisi puntual: és la demostració que una frontera pot esfondrar-se en dues hores i que un estat pot quedar en evidència en dues nits. El Govern ha optat per la via del retorn, de la calma calculada, de deixar que el relat maduri fins que la ciutadania entengui que la frontera no és un debat moral, sinó un mecanisme de supervivència. I aquesta vegada, a diferència del que va passar a Tarajal el 2014 sota el Govern del PP, amb Jorge Fernández Díaz com a ministre de l'interior, o el 2017 amb l'inefable Juan Ignacio Zoido. Actualment, no hi ha hagut trets ni fum: només una gestió freda, quirúrgica, que ha permès que la pressió social faci la feina. Una gestió calculadament displicent, crec que encertada.

El Marroc ha jugat la seva partida amb la mateixa habilitat de sempre: obrir la porta, mirar cap a una altra banda i esperar que Europa tremoli. I Europa ha tremolat. Perquè quan una frontera es desborda, el problema ja no és migratori: és polític, és territorial, és de sobirania. I aquí és on el debat es torna incòmode: què fem amb un territori que és frontera i símbol alhora, que és espanyol per llei però vulnerable per geografia, que és peça d’un tauler que Rabat mou amb una naturalitat inquietant?

Alguns ja proposen solucions extremes, mapes reescrits, fantasies de desconnexió. Però la realitat és més crua: Ceuta i Melilla són dues fissures en el mapa que cada crisi fa més profundes. I cada episodi, del 2014 al 2017 fins avui, recorda que la frontera no és un lloc: és una advertència, que Europa continua sense voler escoltar.

4 Comentaris

Més recent Anterior