A PROPÒSIT DEL PENSAMENT CRÍTIC

Joan de Sagarra, llegint ‘Le Monde’ en la Diagonal barcelonesa - Pedro Madueño/Pròpies

 Pensar, avui, és com intentar fer equilibris damunt d’un tamboret coix mentre algú et crida a l’orella que “has de ser crític”. El món està ple de gent que vol que pensis… però que pensis exactament el que pensen ells. Una mena de franquícia mental: tu poses el cap, ells posen el manual d’ús.

Informar-se és un safari. Cada diari és una trampa: uns et volen espantar, altres et volen evangelitzar, i alguns directament volen que deixis de pensar per no fer-los nosa. I tu, intentant no acabar convertit en un animal dissecat de la seva narrativa.

El “pensament crític” és la nova colònia barata: tothom se la posa, ningú sap què porta dins, però fa olor de “jo també soc intel·lectual”. El que cal, sovint, és pensament lent, d’aquell que no necessita postureig ni frases de samarreta. I aquí apareix el cetme, el vell amic de la mili. Aquell fusell tenia una personalitat complicada: tu disparaves, i ell decidia si volia encabritar-se, sinó que li ho preguntin a Leopoldo el de la bala, que és el malnom que li varen posar al CIR14 en ser ferit per un projectil d'aquests. Les idees són igual de traïdores. Les llances amb bona fe i, si no vigiles, tornen com un tret mal apuntat que et deixa retratat. Pensar malament és com disparar en ràfega: molt soroll, poc encert i un risc altíssim de fer el ridícul.

Mentrestant, el món estira les estovalles de la realitat com si fos una competició de força bruta. Tots estiren cap al seu costat, i la cristalleria —la nostra— acaba feta miques. Però no cal que patiu per això: sempre hi ha algú disposat a explicar-vos que la culpa és vostra per no haver pensat “correctament”.

Per això busco referents que no necessiten fer-se els gurús, que no tenen un curs en línia sobre “com ser un geni en 48 hores”, que no converteixen cada conversa en una homilia. Persones que han viscut, llegit i dubtat. Sense elles, pensaria pitjor. I no tinc cap intenció de rebaixar el meu pensament a la categoria d'“tot a cent ideològic”. Costen, però de trobar, són com fars pels homes de terra. Llegeixo, escolto, contrasto, dubto. I, sobretot, evito que el meu cervell faci el mateix que el cetme del CIR14 de Palma: encabritar-se i disparar sol. Però és difícil no ferir a ningú. Però rebaixar el pensament per no incomodar ningú seria una ferida encara més profunda: l’automutilació intel·lectual. I d’això, no en penso fer bandera.