Maragall més decebut va arribar al punt de lucidesa d'entendre que amb Espanya (Madrid) no hi havia res a fer, mentre Espriu, més místic i il·lús, creia possible entendre's amb Espanya, catalanitzar-la, allò que Pujol en deia explicar-se, fer pedagogia. El temps ha demostrat que Espriu o Pujol (aquest ho ha reconegut) estaven perdent el temps, que amb Espanya, no hi ha res a fer. I això Maragall ho tenia molt clar.
Dit això, he recuperat un text de 2014, que crec era de Gregorio Luri, però no n'estic segur, encara que val la pena quedar-se amb la seva reflexió:
"També caldria reconèixer que a Catalunya el problema és que no hi ha nacionalistes en termes de política real. Catalunya cansa, a tots, als de dins i als de fora. No per la permanent reivindicació, més o menys comú en diversos graus, sinó per la reiteració i la falta d'una realpolitik, que estableixi l'avui de cada dia com a fórmula prioritària i el nacionalisme com a magma, secundari si es vol, però alimentador d'acció i voluntat.
Aquí "la voluntat de poder" de la qual parla Nietzsche és d'una brutalitat tremenda i l'assetjament de les formacions polítiques a elles mateixes desmoralitzador. Quan es parla d'una refundació nacionalista s'intueix una fractura enorme a la societat catalana, a l'estil de la basca. I si no es parla d'ella el que es pretén és fagocitar als nacionalistes que van d'un lloc a un altre sense saber on quedar-se."
Ciceró, en l'enfrontament entre Cèsar i Pompeu, va escriure al seu amic Àtic una frase fantàstica que va al pèl: se d'on vull sortir però no a on vull anar".
5 Comentaris
Es cierto. Catalunya cansa, a todos, a los de dentro y los de fuera.
ResponEliminaJamás hasta la entrada de Mas la gente estuvo tan polarizada. Vinieron los de la Cup y compañía y empezó todo a rebautizarse. Nunca me preocupó si me hablaban en catalán o castellano, del manera que los primeros doce, trece años, el bloc lo tenía bilingüe.
Se me apretó no voy a por por quién, pero fue en una reunión de blogers sobre Barcelona en el Museo Etnológico, a que lo hiciera solamente en catalán, y fue en ese instante cuando me di cuenta de que la cosa iría mal, pues ya no se hablaba de Barcelona, sino del idioma en que tendríamos que entendernos.
Desde entonces todo ha ido a peor. Puigemont, el Torra, el Mas y la comparsa hicieron incluso que nos dejáramos de hablar, y me consta que hay mucho personal de aquel entonces que se borró del listado lateral.
Hoy se dan de ostias, con h y sin h, pero se dan, y no saben donde quieren ir. No hay pais que no tenga mas libertad que este, pero como estamos dentro no nos damos cuenta.
Salut
El procés s'ha traslladat a Madrid, només que Ayuso ho ha gestionat molt més bé que els d'aquí, encara que l'artífex d'aquesta independència de la Comunitat de Madrid és Mar, i José Maria Aznar que va ser amb qui va començar tot.
Elimina"no me temo" está mal escrito, "no digo quién", es la frase.
ResponEliminaEl problema d’Espanya és un problema dels sàpiens, que es reprodueix arreu del món. És la falta de comprensió vers la necessitat d’autogestió de les diferents identitats culturals, és l’instint de domini imperial, com els habsburg sobre Lombardia o sobre Hungría. I no té solució perqué quan ho has explicat a una generació, es mor per llei natural, i en neix una altra a qui ho hauràs de tornar a explicar. La diversitat cultural terroritza les bèsties sàpiens en general. Siguin de la cultura que siguin. Només quan les bèsties sàpiens passem a ser humanes, ara només ho són alguns individus, la diversitat, l’autogestió, la llibertat… deixaran de fer por, i no tindrem cap interès en obligar a ningú a ser o parlar o pertànyer… a una realitat que no és la seva.
ResponEliminaNuesa Literària
Aquesta dels sàpiens és una part del problema, els sàpiens d'aquí n'és una altra. Mala peça al teler.
Elimina