Tothom hi coincideix: això està molt complicat. Totes les notícies tendeixen a presentar-nos un panorama conflictiu, sense que es pugui intuir alguna via de solució. Ni voluntat, pel que sembla, d’intentar revertir-la. De fet, en la pràctica, es podria assenyalar una perillosa indiferència. D’una banda, hi ha els que veuen des de la indiferència com les seves actituds i comportaments no fan res més que augmentar els problemes. Els resulta indiferent; per tal d’atacar l’adversari els importen ben poc les conseqüències que tot plegat pugui comportar. Si les coses van a pitjor, millor. Indiferència davant els costos que aquesta actitud pugui tenir per al conjunt dels ciutadans. Indiferència davant la degradació del clima social. Indiferència davant la desestabilització i la radicalització; indiferents davant l’erosió institucional, davant el futur del seu país. L’interès general s’ha eliminat; ni obliga ni es persegueix. Indiferència davant el desastre que ells alimenten sense límits de cap mena.
I aquí no s’acaba el problema. Hi ha també la indiferència dels que davant el clima sociopolític el que manifesten és un total desinterès pel que està passant. És més que un menfotisme o una apatia, és el menyspreu pel sistema, per les institucions, pel joc polític, pels fonaments de la democràcia. La indiferència els fa assumir tranquil·lament posicions populistes amb un regust d’autoritarisme corrosiu.
Certament, en aquest bàndol de la indiferència com a resposta no hi falten arguments. Molt del que està passant facilita la crítica més agra, més dissolvent. La percepció social d’una justícia trontollant, d’una política migratòria que és objecte d’actituds que creiem oblidades des de les pàgines més obscures de la nostra història; una retòrica agressiva al tractar del problema de Ceuta, una voluntat manifesta i contundent per tal de no apropar posicions en temes de gran rellevància com pot ser el de l’habitatge; tot això no ajuda. És un llast que pesa molt, que condiciona qualsevol debat. Però des de la indiferència, des de la radicalitat no argumentada, no es resoldrà res per si sol.
Qualsevol dels problemes que ens afecten no es pot resoldre ràpidament amb majories febles, contradictòries i itinerants. La seva profunditat –la d’aquests problemes– requereix temps i consens. No és un problema d’avui per demà; requereix acord i voluntat de mantenir-lo més enllà del temps curt d’una legislatura. Però els indiferents, des de la seva irresponsable indiferència, no ho volen entendre. Uns perquè no volen resoldre el problema, sinó simplement aprofitar-se’n. I uns altres perquè no hi veuen res més que una exigència de canvi, encara que comporti un retorn a pràctiques autoritàries amb regust de passat.
La polarització no és casual, és l’escenari idoni per trasbalsar el sistema
És evident que aquesta situació té com a escenari tot Europa. No és un problema “casolà”: afecta tot Europa, la construcció política de la història més llarga de pau i de progrés. Europa trontolla i, malgrat que són molts els que ho contemplen amb angoixa, semblaria que encara són més els que miren aquest moment amb una incomprensible indiferència. Cal explicar el que aquesta tendència pot comportar; cal recordar d’on veníem i on no volem tornar.
La polarització no és casual, és l’escenari idoni per trasbalsar el sistema. La història no es repeteix, però té ritmes i cadències molt semblants. I en tots els moments que han facilitat crisis profundes de convivència, sempre apareix la indiferència dels que no han posat límits a la seva acció política guiada per un afany de destruir i no de construir. I dels altres que han fet de la indiferència l’acceptació dòcil de la pèrdua de la seva pròpia llibertat.
Aquest no és un panorama pessimista. És la realitat que entre tots, si volem, podem reconduir. Altres vegades ho hem sabut i volgut fer. I s’ha aconseguit. Ara estaríem en condicions de fer-ho.
Però caldria no menystenir el risc que la indiferència representa per al futur de tots. Res del que passa es pot reconduir des de la indiferència sobre les conseqüències del que es fa i del que es diu, ni es pot acceptar com si aquí no passés res.
Tenim feina a fer, molta, però cal superar la indiferència.
Escuché ayer el relato del encantado de conocerse. Por lo que parece "Rabat lo hizomagnificamente". Creo que al Mojamed le darán una medalla por los servicios prestados.
Veremos que opinan los ceuties.
Salut
El que opinin els Ceutís, diria que els importa un rave, al Govern i a l'oposició, més enllà dels seus interessos electorals. Quant a 'el Renacido', em té desconcertat en aquest afer, llevat que tingui algun as guardat dins la màniga, que amb ell mai se sap.
Una dada: el turisme espanyol al Marroc ha baixat un 80%. Més que al Marroc, buscaria culpabilitat o connivència en els serveis secrets dels dos països.
Salut
Puede que sean prejuicios, pero yo no espero nada bueno de Marruecos; ni siquiera sus naranjas. Y sí, también me siento desconcertado con la postura del gobierno
Les taronges són molt bones, quant al desconcert amb la postura del Govern, diria que fins i tot el mateix Govern està desconcertat, i no només el Govern Espanyol. Amb Peter Sánchez no se sap mai per on se'n sortirà.
Es que además, lo apostilla. Ayer en lo del Wayoming, que me quedé a verlo porque me intereaba a ver si aportaba algo nuevo en el asunto, va y me suelta : Rabat lo ha hecho de forma inteligente (sic). Después me dice de que Zapatero apoyará su campaña....Ostras, es que o sabe de que habla y está muy bien enterado de cosas que todos los demás desconocemos, o vive en algo paralelo.
Coneixent com es mou Sánchez, gosaria afirmar que està més assabentat de coses que nosaltres, això, o pateix la síndrome de la Moncloa, que després de més de 8 anys allí, el pot haver afectat. Aquest Govern, que segons el PP era il·legítim i havia de durar quatre dies, porta ja és de 8 anys. Cal tenir-ho en compte.
Bueno, cuatro días había de durar según las mismas palabras de Sánchez; recuerda que la primera promesa era que él entraba en el poder para echar a Rajoy, por no haber cumplico con los presupuestos generales, si los demás le votaban para a los DOS meses siguientes convocar elecciones generales. Ni convocó elecciones generales, ni presenta presupuestos desde hace casi cuatro años.
Todo normal, como debe ser. Todo en orden. Lo tengo en cuenta.
Recorda el que deia Tierno Galvan, les promeses electorals en política estan fetes per a no ser complides. Si s'haguessin de rendir comptes per incomplit promeses electorals, tots els candidats de tots els partits al cap d'un any haurien de dimitir.