LA PARADOXA ARGULLOL

En sendes entrevistes concedides a la Vanguardia i Nació digital, Rafael Argullol alerta sobre un perill més profund que l’autodestrucció física: la possibilitat que perdem el nostre substrat ètic i espiritual en convertir-nos en “esclaus de les nostres criatures” tecnològiques. Per a Argullol, aquesta submissió no vindria tant de robots que ens esclavitzen amb violència, sinó de l’erosió dels valors humans essencials quan deleguem massa responsabilitats en sistemes opacs i algorítmics.

A Blade Runner, els replicants, éssers artificials amb memòria i emocions implantades, reivindiquen el seu dret a la vida més enllà dels límits imposats pels humans. Roy Batty, líder dels replicants, arriba fins al seu creador i l’assassina en buscar una extensió d’existència. Aquest relat exemplifica la paradoxa d’Argullol: la por no és només que la màquina ens aniquili, sinó que ens arrossegui a una crisi de sentit on els límits entre creador i criatura es difuminen.

Per a Argullol, el nostre temps no és simplement l’últim capítol d’una història, sinó el primer en què la naturalesa humana ha creat les condicions de la seva pròpia desaparició. Primer va ser la destrucció física —la bomba atòmica— i després la destrucció espiritual —la delegació massiva de memòria, desig i pensament a les màquines. Aquesta és la tesi que vertebra el seu diagnòstic: vivim en un món on l’home ja no tem els déus ni la natura, sinó a ell mateix.

Argullol afirma que els temps que venen no mostren cap rostre definit. Hi ha boira, sí, però també un soroll de fons: l’ascens de l’extrema dreta, el retorn dels imperialismes, la saturació d’un món que ha consumit massa i que ara mira cap a l’Àsia per entendre que el pèndol històric sempre oscil·la. El que és nou no és el conflicte —antic com la humanitat— sinó la possibilitat d’autodestrucció total.

La bomba atòmica inaugurarà una era en què el realisme consisteix en una hipòtesi plausible. La IA, segons Argullol, és la segona fase d’aquest procés: ja no amenaça el cos, sinó la ment. Redueix l’aspecte terrenal i converteix la conversa en una relíquia. Argullol ho formula amb una lucidesa incòmoda: hem lliurat a les màquines la memòria, la concentració i fins i tot el desig.

Les universitats, diu, s’han omplert d’apàtics pendents del fetitxisme de les pantalles. La gent camina amb una confiança delegada, com si el que té en els altres fos més sòlid que el que té en si mateixa. Els estudiants ja no recorden els noms dels personatges, ni saben distingir una frase viva d’una frase només funcional. Aquest empobriment de la llengua és, segons ell, un empobriment del pensament. I aquí ve l’alarma: si el llenguatge és l’esquerda, l’esquerda també és la capacitat de resistir. 

Davant d’això, Argullol no proposa un retorn nostàlgic al vell humanisme, sinó una resistència neohumanista. Una defensa de la llibertat i la dignitat que incorpori:

La revolució de les dones — no com a quota, sinó com a reconfiguració profunda del món simbòlic. 

Una nova relació amb els animals — que trenqui la lògica de la massacre i del domini.

Una relació diferent amb el planeta — que superi l’extractivisme occidental.

Un diàleg amb altres tradicions humanistes — hinduisme, pensament xinès, islam, cosmologies que no separen l’humà del cosmos.

Aquest neohumanisme no és un programa polític, sinó una actitud: resistir la delegació total del que ens feia humans i recuperar la capacitat de mirar, recordar, descriure, pensar. Argullol no és apocalíptic. És seriós, però no desesperat. Creu que encara hi ha possibilitats de renaixement, tot i que Occident ha anat perdent poder espiritual i intel·lectual. Necessita aliats, diu, perquè el món ja no és seu. I potser això és bo: la saturació occidental obre la porta a altres cosmologies, altres maneres de viure el temps, la natura, el desig. 

La boira del present no és confiança; és advertiment. Ens diu que el futur no està escrit, però tampoc garantit. La IA no és un destí, sinó una prova. La memòria, el llenguatge i la capacitat de mirar el món són els últims territoris que ens queden. Argullol ens recorda que el perill no és la màquina, sinó la renúncia. La destrucció espiritual no és inevitable si som capaços de resistir amb lucidesa, amb ironia, amb humanitat.