“Saturació, pilot automàtic, fugida cap endavant. En faltar la capacitat d'alentir-se amb el temps i de pensar, privada d'espais comuns en els quals conversar i elaborar, l'escola es limita a gestionar i contenir el caos. Però no entén res. L'adolescència s'ha tornat completament il·legible”. Aixafada per l'acceleració tecnològica, l'escola ha perdut tota autoritat, tota possibilitat de governar el procés d'aprenentatge i tota possibilitat d'influir en el comportament dels estudiants (degradats a usuaris en el llenguatge de l'època neoliberal). L'agressió de Centocelle suggereix una reflexió en molts plans: la voluntat d'atreure l'atenció, l'emulació, la violència com a factor identitari, l'heroisme idiota que s'estén en la cultura feixistoide. Però cap d'aquests plans és per si mateix suficient per a explicar el succeït.
Escrivia encara Amador Fernández-Savater: “La falta de comprensió és radical. Episodi rere episodi, la minisèrie de Netflix ens mostra el fracàs de les institucions adultes a l'hora d'escoltar, comprendre i, per tant, cuidar. No saben, no poden, no volen. Només pretenen controlar allò que s'ha tornat incomprensible per a elles. Com no ho entenen, ho temen. Com ho temen, ho reprimeixen. Però d'aquesta manera no fan sinó agreujar el caos”.
La il·legibilitat no es refereix als continguts del flux mediàtic ni als continguts ideològics dels quals s'alimenta l'adolescent, sinó a una cosa més profunda: les modalitats d'elaboració, el temps d'atenció disponible, les estructures cognitives: percepció, atenció, imaginació… La ment es torna incapaç de parar esment a qualsevol cosa perquè ja hi ha una altra cosa que es presenta urgentment per a reclamar atenció. El desastre educatiu del qual parlen les recents avaluacions PISA depèn d'això: dins de les condicions tècniques de la comunicació electrònica ja no pot funcionar cap protocol d'aprenentatge heretat de l'època de la transmissió alfabètica, lenta i seqüencial, en la qual tenien vigència regles de judici ètic que ja no signifiquen res. La sensibilitat davant l'existència de l'altre es redueix, s'esmussa, fins a fer realitat el desig de Elon Musk, segons el qual l'empatia és un desavantatge evolutiu.
Si es busca una explicació per a esdeveniments d'aquest tipus, la psicologia no ens diu molt. Són nois normals, fins i tot massa normals, si és que aquesta expressió significa alguna cosa (no significa res, ho sé, però tothom repeteix aquesta frase). Cada vegada assistim amb més freqüència a actes que no poden explicar-se mitjançant les categories de les quals disposen la psicologia, la psicoanàlisi o la psiquiatria, disciplines que s'ocupen del comportament psíquic. Crec que la raó consisteix en el fet que les categories amb les quals descrivim el funcionament de la ment humana ja no es corresponen amb la realitat d'una ment formada en un entorn tècnicament transformat. Les modalitats cognitives (percepció, verbalització, ideació, execució) han sofert una mutació, i és aquesta mutació la que cal analitzar.
La psicologia en general, i en particular la psicoanàlisi, pressuposen un marc cognitiu en el qual la ideació precedeix a l'acte i, d'algun mode, el motiva. Per això, per a explicar un comportament, estem acostumats a interpretar les motivacions conscients i inconscients, els raonaments i les emocions.
Però aquesta explicació ja no funciona: l'acte ja no està necessàriament precedit per una ideació lògicament comprensible o psicològicament motivada. Probablement, els conceptes d'ideació i motivació ja no corresponen a res. El model cognitiu que interactuava amb un entorn tecno-semiòtic de tipus seqüencial ha estat substituït en les últimes generacions per un entorn tecno-semiòtic instantani, simultani.
En l'entorn comunicatiu alfabètic, en l'àmbit de la família tradicional o de la vida socialitzada a la ciutat, el nen aprenia el llenguatge de la veu de la mare o, en qualsevol cas, d'un parlant humà. En conseqüència, la disposició cognitiva es manifestava mitjançant una successió d'estímul i resposta, d'ideació i execució. Però quan el seqüencial alfabètic és substituït pel simultani electrònic, la velocitat de l'estímul info-neuronal retalla els temps per a l'elaboració ideativa de l'acte. En un videojoc no hi ha temps per a pensar, sinó només per a reaccionar instantàniament a l'estímul. A més, quan l'aprenentatge matern del llenguatge és substituït per un aprenentatge homologat per un dispositiu tecno-lingüístic desrealitzant, el llenguatge deixa de tenir el caràcter de singularitat afectiva, i l'acte tendeix a perdre consciència de les seves conseqüències físiques. En un videojoc, els homenets verds que elimines prement un botó són una entitat incorpórea, mai moren o, si moren, és només per un instant: després s'aixequen i tornen a agitar-se en la pantalla.
Aquesta doble reconfiguració de la relació entre ideació i execució (instantaneïtat, descorporeització) ha modificat de manera tan radical el funcionament cognitiu que els comportaments dels nostres semblants (semblants solo fins a un cert punt) tendeixen a semblar-nos cada vegada més inexplicables.
La mutació cognitiva ha acabat per estructurar la ment d'una manera incompatible amb els models dels quals disposa la ciència psicològica. Com que ha adquirit més paraules d'una màquina que de la veu d'un ésser humà, i com que ha adquirit les seves competències cognitives en un entorn en el qual l'acció manca de conseqüències, podem plantejar la hipòtesi que el neo-humà ha perdut la capacitat de percebre profundament l'efecte físic d'una acció que no té lloc en la pantalla, sinó en la cuina i en el dormitori, en una escola o en qualsevol altre lloc. Es tracta, per tant, de pensar aquesta fenomenologia de l'acte psicològicament inexplicable com un nou camp del comportament que no pot interpretar-se amb les categories de les quals disposem.
El temps necessari per a l'elaboració mental ha desaparegut, i l'execució de l'acte queda aixafada sobre l'instant. Al mateix temps, desapareix la profunditat que fa perceptible l'efecte físic i emocional d'un acte instantani que la ment registra com a virtual.
Quan es parla d'hibridació home-màquina, cal considerar dos processos que s'estan desenvolupant simultàniament: el primer és el de la construcció d'homínids electrònics, androides capaços de simular parcialment o totalment el comportament de l'Homo sapiens. El segon és el de la creixent adaptació cognitiva d'individus generats per l'estirp de l'Homo sapiens al funcionament de l'autòmat, connectiu i, per tant, anafectiu.
Franco ‘Bifo’ Berardi a ctxt.es
Publica un comentari a l'entrada