És bo estudiar a fons les realitats que cohabiten en la base social. Conèixer per dins les diferents facetes i creences d’una joventut que no es pot independitzar i tampoc no té accés a un habitatge. Necessitem desentrellar les veritables raons de per què les forces populistes desborden, mitjançant els vots en diferents llocs, socialdemòcrates, democristians i els partits d’esquerra. Acusar les xarxes socials és llaminer i per descomptat tenen poder i influeixen, com també en tenen els desastres que està provocant el fracàs educatiu a tots els estadis. Des de l’ESO i les facultats universitàries, fins a l’aprenen­tatge dels oficis i l’escassetat de tallers pràctics d’aprenentatge. El professor poques vegades pot ajudar l’alumne segons la seva personalitat i les seves necessitats, tampoc no els resulta fàcil transmetre des de la seva pròpia collita la il·lusió per aprendre.

La llei i l’excés regulatori que acompanyen els plans d’estudi impedeixen a qualsevol professor de ser un subjecte actiu, lliure i participatiu, plenament motivat en el seu desenvolupament professional. Costarà de resoldre el fracàs educatiu. Abans caldrà acceptar una complexitat distòpica no reconeguda, causada per la burocratització general relacionada amb les diferents dependències estructurals en què les autoritats han convertit la vida en comú. El sistema actual impedeix el desenvolupament d’aquells savis catedràtics que vam tenir i que tant ens van ensenyar.

Des de jove he defensat el periodisme independent dels poders i de les idees dominants per obtenir una informació veraç que aporti criteri i pugui configurar una opinió pública sana. Una de les bases d’aquesta manera d’entendre la professió rau a escoltar amb paciència i en silenci les veus del carrer de qualsevol signe, mena i lloc, sense prejudicis previs. També cal desxifrar les en­tranyes de les elits. Esbrinar com unes no escatimen l’aposta pel bé comú, conci­liant-lo amb els seus propis interessos. I d’altres van a favor del benefici propi, eludint el que sigui, utilitzant una ideologia ultra de qualsevol mena.

Aquest estiu he tingut l’oportunitat de mantenir diverses converses en diferents llocs amb diplomàtics, treballadors, estudiosos de la IA, metges jubilats, pagesos, ramaders, galeristes, artistes i cambrers. I com a colofó, m’he trobat ficat en una manifestació de joves estudiants al passeig de Recoletos de Madrid, defensant una educació pública de qualitat.

Els acampats saben que el neocapitalisme ja no dona més de si, que hauran de viure d’una altra manera

Al conversar amb ells, m’ha fascinat el llenguatge assenyat que feien servir. Reconeixen les difícils problemàtiques que cal abordar per millorar l’educació. Es queixen de les retallades, dels endolls, de la vagància d’alguns professors, del sistema d’avaluació i d’unes maneres que no els brinden l’oportunitat d’exposar lliurement les inquietuds i mancances que viuen en el dia a dia. Un d’ells, diumenge, em va empènyer amb una periodista xilena fins a la nova acampada de la Puerta del Sol.

Em va agradar la placidesa i el civisme dels més joves contraris al desnonament de la Maricarmen. Un noi de vint anys, que viu sol i té cinc feines, m’explica que és allà perquè l’embargada podria ser la seva àvia, la seva mare o la seva veïna. Vol compartir els problemes d’una joventut saturada que necessita sentir el col·lectiu i que està tipa de tanta pantalla. Una altra em diu que se sent segura allà, que vol participar en un espai on pot aprendre, conèixer gent afí i sentir que formen part d’un col·lectiu que trenca amb el dia a dia individualitzat.

La majoria dels molt joves tenen menys de 24 anys i m’expliquen que no voten i que no creuen en les institucions tal com funcionen. Un d'ells és fill de pares de dretes del barri de Salamanca, amb un avi que està tip de tant veneçolà multimilionari. El que és al seu costat és de Carabanchel, de família d’esquerra, però ni l’un ni l’altre no creuen en les ideologies ni en Podem ni en cap partit polític. Són conscients que el neocapitalisme i el tipus de progrés, que en part ha beneficiat molta gent, ja no dona més de si, que hauran de viure d’una altra manera que no impliqui créixer i créixer, consumir i consumir. Pepe Ribas, la foto es de Rodrigo Jiménez/Efe, a la Vanguardia.