DOS FOCS AL MÓN D'AHIR

 Només em queda resar perquè m’enterrin al costat de Brassens, davant la platja de Seta, o buscar refugi en algun soterrani de Montmartre amb Yves Montand cantant 'Les feuilles mortes' entre el fum dels Gauloises. La França que molts hem estimat era una cosa així: una conversa civilitzada entre una cançó i un got de pastís. Potser per això resulta especialment dolorós contemplar-la com crema; reflexiona Javier Melero sobre els últims incidents a França. La fotografia és de Guillaume Pinon/EFE.

L’espectacle ha esdevingut familiar. Una pujada del gasoil, la crisi de l’habitatge, escoles deixades de la mà de Déu o qualsevol altra espurna acaben desfermant escenes de saquejos, incendis i atacs contra ajuntaments o, més sovint, botigues d’electrodomèstics. Un fàstic, que voleu que us digui. I així que apareixen les flames, sant tornem-hi. Uns afirmen que el problema és la immigració i el fracàs de la integració. D’altres responen que tot es redueix a l’exclusió social. Tots dos creuen que han trobat una explicació i tots dos s’equivoquen, perquè el que crema a França no és una sola cosa. Són dues llengües de foc que conflueixen i amenacen tot el que hem conegut.

Està més que clar que hi ha un rebuig dels valors republicans per part de determinats sectors que consideren il·legítima la tradició laica francesa i la mateixa idea d’una cultura comuna. És un fenomen real. Negar-ho per correcció política resulta tan inútil com una dansa per atreure la pluja, i igual d’eficaç. Aquests grups no aspiren a integrar-se a la República, sinó a viure d’ella al marge d’ella o fins i tot contra ella, i fer veure que el problema no existeix constitueix una forma especialment nociva de ceguesa moral.

Però també hi ha un altre foc, més antic del que es vol admetre i probablement més perillós, que no neix de la ideologia o la religió sinó d’una decepció. És el foc dels que fa dècades que senten parlar dels principis republicans sense haver gaudit dels beneficis; aquells per als quals les promeses de l’Estat de benestar són una fotografia en sípia. Camus va dir que cada generació es creu destinada a refer el món, però que la seva sabia que no ho aconseguiria i que la seva tasca consistia a impedir que el món es desfés. La França contemporània sembla haver desistit fins i tot d’aquesta ambició modesta.

Els partidaris d’una explicació cultural veuen islamisme on només hi ha frustració social

L’error consisteix a confondre els dos incendis. Els partidaris d’una explicació exclusivament cultural acaben veient islamisme on moltes vegades només hi ha frustració social, fracàs escolar i absència d’horitzons. Els defensors d’una explicació exclusivament econòmica acaben veient­ exclusió allà on també hi ha una impugnació conscient i violenta dels valors de la República. Les dues simplificacions permeten conservar intactes les pròpies certeses, que és una de les ocupacions favorites dels éssers humans i de les estàtues.

Houellebecq va imaginar a Submissió una França que renunciava gradualment a si mateixa per cansament moral. Finkielkraut va advertir a 'La identidad desdichada' del risc de convertir la diversitat en una excusa per deixar de transmetre una herència cultural compartida. Es pot discrepar de tots dos, però limitar-se a despatxar-los com a racistes és una bestiesa com una casa de pagès. Això sí, el que els dos van deixar parcialment sense resoldre és una altra cosa. La de si una societat pot exigir lleialtat a uns valors que ella mateixa incompleix de manera sistemàtica. Perquè és veritat que en nom del multiculturalisme s’han tolerat pràctiques incompatibles amb la llibertat individual. Matrimonis forçats, professors i periodistes degollats, diferents formes de submissió de les dones o de pressió comunitària sobre les consciències. Presentar tot això com a respecte a la diversitat no és tolerància. És abandonament.

Però abandonament és igualment construir suburbis d’una lletjor depriment, escoles sense prou recursos i mercats laborals capaços de produir generacions senceres de treballadors pobres sense cap esperança. Abandonament és demanar confiança en unes institucions que molts ciutadans només coneixen a través de la policia, els serveis socials o les oficines d’atur.

Fa temps que França crema. Potser perquè durant massa temps ha tractat dos problemes diferents com si fossin un de sol. O potser perquè, el que és pitjor, ha fet veure que cap dels dos no existia. Tard o d’hora, no existiran valors per defensar. Ni ningú a qui acusar de res. Ja som el món d’ahir.