EL BENESTAR DELS BOTXINS

  La modernitat tecnològica ha resolt el problema de la proximitat física entre el que mata i el que mor: ara només cal prémer un botó i marxar. Antonio Muñoz Molina al País.

La pena de mort ja no és allò que era. Pete Hegseth, el ministre de la guerra dels Estats Units, elegit pel que sembla per al seu càrrec en virtut de la ferma prominència americana de la seva mandíbula, ha renunciat malgrat la transmissió per streaming de l'afusellament de Nidal Malik Hassan, el psiquiatre militar que va matar a trets en tretze dels seus companys cridant. Malik Hasan està en cadira de rodes, així que l'espectacle perdria potser part de la seva emoció, ja que no és el mateix afusellar algú dret, i veure'l tremolar i desplomar-se sota els trets, que fer-ho assegut. Trump i Hegseth aspiraven a recuperar l'enyorada tradició de les execucions públiques, però aquests són temps de declivi de la testosterona, com el mateix Hegseth no para de lamentar. El 1849, a Londres, durant un viatge per Europa, Herman Melville es va trobar enmig de la multitud encanallada i joiosa que assistia a un penjament. Entre la mateixa gentada, aquell matí, hi havia Charles Dickens. Els dos novel·listes més grans de l'època eren aquell matí al mateix lloc, ignorant cadascun de l'existència o de la proximitat de l'altre, i tots dos van manifestar un horror semblant davant la doble barbàrie de l'execució i del públic que la celebrava com un obscè carnaval.

Als condemnats se'ls segueix executant en públic a països tan aclarits com l'Iran, l'Afganistan i Corea del Nord, amb els quals els Estats Units comparteixen la devoció per la pena de mort. A l'Iran, en lloc del clàssic però antiquat cadafal, s'usen grues ben altes com les de les obres, perquè més persones puguin veure i gravar amb els mòbils les contorsions dels penjats. A Najmeh Amini, una noia iraniana de 23 anys, l'han sentenciat a morir a la forca per escriure comentaris blasfems a les xarxes socials. La seva veu jove i valenta es pot escoltar en un missatge que ha aconseguit gravar clandestinament a la presó. Un contacte iranià ens informa d'una infame particularitat jurídica: com que la llei islàmica prohibeix executar una verge, aquesta dona l'hauran de violar prèviament.

A finals del segle XIX, la popularització de l'electricitat va obrir la porta a nous invents com ara la bombeta i el gramòfon. Una rentadora, una nevera o una planxa elèctrica feien més suportables les feines de la llar: un aparell executor que també fos elèctric facilitaria de la manera menys dolorosa el trànsit a l'altre món d'un reu. En contra de totes les promeses dels seus creadors, els resultats van ser paorosos. Als condemnats el corrent elèctric els eriçava i els cremava els cabells i els treia literalment els ulls de les òrbites. Un cop, a la New-York Historial Society, jo vaig tenir l'ocasió d'examinar de prop un model de cadira elèctrica dels anys cinquanta, el mateix que havia servit per executar Ethel i Julius Rosenberg. Era un artefacte amb una suggestió de tosca barbàrie tan esglaiadora com la soga i el tauler d'una forca o el pal i el caragol del garrot vil.

El mateix argument del progrés científic com a humanitzador de les execucions fa anys que serveix com a defensa de la injecció letal. Ara tota empremta evident de violència queda suprimida. Matar algú té l'asèpsia indolora d'un procediment mèdic. En comptes de pujar-lo a un cadafal o lligar-lo a una butaca amb aspecte de primitiu aparell de tortura, al condemnat se li tendeix en una llitera hospitalària, la particularitat de la qual és que té dos braços laterals, que li donen un aspecte potser inconvenient de creu. Al condemnat se li introdueix a cada braç una cànula intravenosa, com si se li anés a treure una mostra de sang o a fer-li una transfusió. La mort arribaria com a somni de l'anestèsia. Les organitzacions professionals de metges i infermeres dels Estats Units prohibeixen als membres participar d'alguna manera en el compliment d'una pena de mort, així que la tasca en aparença menor d'introduir l'agulla a la vena l'han de complir empleats carceraris sense qualificació.

Aquesta va ser una de les raons per les quals va sortir tan malament l'execució de Christa Pike en una presó de Nashville, a Tennessee. Els seus advocats havien advertit que Pike tenia venes especialment fines, en què seria molt difícil encertar amb l'agulla. Ella mateixa va manifestar que preferiria ser penjada. Quan s'emporten més de trenta anys en el confinament solitari d'una cel·la al corredor de la mort és comprensible una certa impaciència per acabar com més aviat millor. Lligada a la llitera, amb els braços oberts, sent observada a través d'un mur de vidre pels familiars de la seva víctima i a través de l'altre per funcionaris i periodistes, Christa Pike, en comptes de perdre el coneixement, va començar a queixar-se que les injeccions cremaven els braços. Una reportera de la ràdio pública que assistia a l'execució ha explicat que en aquell moment es va tancar la cortina, es va apagar una llum, es va sentir un traginar de portes, veus, gemecs; quan la cortina es va obrir gairebé una hora més tard, Christa Pike havia rebut una segona dosi letal. Una mica després es van apagar de nou els llums, i se la va sentir roncar a la foscor.

Potser havia imaginat que després de perdre el coneixement despertaria en un altre món més amable que aquest, on només va conèixer de nena misèria, violència i abús sexual, i d'adulta, després de torturar i matar una examiga, trenta anys d'espera sotmesa a la inhumanitat del sistema penitenciari americà. Va despertar en un llit d'hospital, tan lligat de mans com a la llitera de la presó, perquè fins i tot a l'UCI les autoritats van continuar considerant necessari mantenir-la encadenada i emmanillada, com Billie Holiday al seu llit de mort. L'agonia no és excusa per alleujar el càstig. El candidat a governador de Tennessee a les eleccions del novembre ja ha promès als seus electors que si surt victoriós recuperarà immediatament la cadira elèctrica com a instrument d'execució, per evitar la tova ineficient de la injecció letal.

L'agulla, les corretges, la soga penjant que s'ha d'ajustar al coll, imposen una proximitat física entre el botxí i el reu, una evidència de contacte humà. És un de tants inconvenients que la modernitat tecnològica ha resolt. A NAÇA, el documental que el govern israelià volgués esborrar de l'existència, igual que els seus dos autors, Yuval Abraham i Rachel Szar, trobem una nova espècie d'assassins legals, que amaguen les cares, com els antics, però que a diferència d'ells maten tan a distància com si les seves víctimes fossin siluetes llunyanes en una pantalla de vídeo. Vostè és al seu despatx, davant del seu ordinador, en una oficina de vidre de Tel-Aviv, i gràcies a la intel·ligència artificial i al control absolut de les comunicacions a Gaza s'ha introduït al telèfon mòbil d'una nena de dotze anys, que avisa la seva mare que el pare acaba d'arribar a casa. Vostè sent la veu de la nena, l'enrenou dels seus germans a la casa. El pare és o pot ser un militant de Hamàs. Si teniu un lloc alt en l'organització, vostè està autoritzat, a fi d'eliminar-lo, a matar no només aquesta nena i els seus germans, sinó cinc-centes persones més, a les quals vostè no anomena persones, sinó NAZA, acrònim en hebreu de “danys col·laterals”. No ha de disparar una arma, ni de clavar una agulla, ni veure sang, ni olorar carn cremada. Vostè prem una tecla i escolta pel mòbil de la nena els crits que dona en morir abrasada, ia continuació tanca l'ordinador i surt a l'alegre carrer de Tel-Aviv a prendre unes cerveses amb els amics, botxins irreprotxables.