Un cotxe en flames, a Clermont-Ferrand (Puy-de-Dôme), després de la victòria del PSG a la Lliga de Campions el 30 de maig del 2026. foto: Pays d'Auvergne - Evan Lebastard. Prova que no tots els aldarulls són provocats del jovent descontent, ni de la facilitat en què es podria fer servir aquesta fotografia per il·lustrar un article com aquest. 

 Durant anys, Europa ha estat governada per una idea extraordinàriament pràctica: si un problema afecta sobretot els joves, no és urgent. Els joves voten menys, tenen menys patrimoni, menys influència i, a més, acostumen a no presidir consells d'administració ni tertúlies televisives. Per tant, es va assumir que podien esperar. I els joves han esperat. Han esperat sous dignes, habitatges assequibles, estabilitat laboral i aquella promesa tan repetida segons la qual estudiar tenia alguna relació amb prosperar. Han esperat tant que alguns fins i tot han tingut temps de completar tres màsters, quatre contractes temporals i una carrera paral·lela com a repartidors de menjar.

Mentrestant, la societat observava el fenomen juvenil com qui contempla el linx ibèric. Se sabia que existien exemplars, perquè de tant en tant apareixien en enquestes o en vídeos de TikTok, però poca gent n'havia vist un en llibertat. Quan se'n parlava era per atribuir-los algun defecte nou: que si són de vidre, que si són analfabets funcionals, que si viuen enganxats a les pantalles, que si escolten música incomprensible. Cada generació necessita pensar que la següent és un desastre. És una tradició més antiga que la democràcia.

El que gairebé ningú no va considerar és que els joves poguessin tenir motius per enfadar-se. Pot semblar una hipòtesi extravagant. Però hi ha qui troba irritant que un apartament modest costi tant com una petita monarquia medieval. Hi ha qui considera poc estimulant encadenar feines precàries mentre se li explica que viu en el millor dels mons possibles. I hi ha qui, incomprensiblement, no veu en el fet de compartir pis amb desconeguts als trenta-cinc anys una experiència enriquidora i plena de creixement personal.

Ara resulta que aquests joves han decidit convertir els seus problemes en un problema polític. Quina falta d'educació. Durant molt de temps s'han alimentat guerres culturals, batalles identitàries i discussions delirants sobre enemics imaginaris. Es debatia qualsevol cosa amb entusiasme sempre que no obligués a parlar d'habitatge, salaris o expectatives de futur. La realitat era avorrida. L'apocalipsi cultural, en canvi, donava molta audiència. Però la realitat és tossuda. Té el mal costum d'aparèixer quan menys convé. I de sobte, la qüestió central ja no és quin escàndol ocupa les xarxes socials ni quina indignació artificial fabrica la maquinària política de torn. La qüestió és molt més vulgar: com pot viure una generació que treballa, estudia i produeix riquesa si cada any té menys possibilitats de construir una vida pròpia?

Naturalment, quan els joves surten al carrer, sempre apareix algú disposat a convertir una protesta en una oportunitat de negoci. Ha passat aquests dies a Barcelona i ha passat abans en qualsevol ciutat on s'hagi produït una mobilització multitudinària. Uns quants aprofiten el soroll per saquejar una botiga, rebentar un aparador o endur-se allò que no poden pagar. I immediatament arriba la conclusió preferida de certs comentaristes: ja ho veieu, tot era per robar. És un raonament còmode. També és profundament mandrós i poc obnjectiu. Per la mateixa lògica, qualsevol partit de futbol seria una reunió d'ultras, qualsevol manifestació una desfilada de violents i qualsevol ciutat una associació de delinqüents. Però resulta més fàcil parlar dels quatre que trenquen un vidre que dels milers que intenten explicar per què no poden pagar un lloguer.

Els saquejadors ofereixen una coartada perfecta. Converteixen un problema social en un problema policial. I els problemes policials tenen l'avantatge de ser molt més senzills: es deté algú, es redacta un comunicat i es dona l'assumpte per resolt. En canvi, construir habitatge, reduir la precarietat o recuperar expectatives de futur exigeix alguna cosa més incòmoda que indignar-se davant d'un aparador trencat.

Els qui van sortir al carrer per desfogar-se, destruir o robar mereixen la resposta que estableixi la llei. Però confondre'ls amb tota una generació és gairebé tan absurd com afirmar que una ciutat sencera és delinqüent perquè hi ha lladres. De fet, aquesta confusió diu més sobre la necessitat de desacreditar una protesta que no pas sobre la protesta mateixa. Potser el problema no és que alguns aprofitessin la revolta per robar. El problema és que massa gent aprofita aquests lladres per no haver d'escoltar la resta.

Però vet aquí la sorpresa: no sembla que tinguin intenció d'acceptar-ho. Potser no salvaran el món. Potser les seves mobilitzacions seran imperfectes, contradictòries o fins i tot ridícules en alguns moments. Les revoltes humanes solen ser-ho. El que resulta menys ridícul és el problema que denuncien. Perquè quan una societat converteix l'habitatge en un luxe, l'estabilitat en una excepció i el futur en una aposta d'alt risc, el sorprenent no és que els joves es rebel·lin. El sorprenent és que hagin trigat tant.