Hansi és un aturat alemany. Fa anys que busca feina, envia currículums i ningú no li truca. Quan fa 67 anys passa de no tenir feina a ser un jubilat. Cobra el mateix, s'aixeca a la mateixa hora, fa les mateixes coses i, tot i això, està més satisfet amb la seva vida. I no només passa als alemanys: un estudi de DeepMind troba el mateix a la resta d'Europa. No treballar té un peatge al benestar mentre tens edat de fer-ho, i desapareix quan arribes a l'edat de jubilació.

La pregunta de per què passa té gairebé cent anys. El 10 de juny de 1930, amb el món enfonsat en la depressió, John Maynard Keynes va fer a Madrid una conferència que després publicaria amb el títol Les possibilitats econòmiques dels nostres nets. Encunyava un terme que faria fortuna, l'atur tecnològic: el que es produeix quan descobrim maneres d'estalviar mà d'obra més de pressa del que trobem nous usos. Ho veia com un mal passatger, una fase de desajust. D'aquí a cent anys, deia, el problema econòmic estaria resolt i per primera vegada la humanitat s'enfrontaria al seu problema real, el permanent: com fer servir la llibertat de no haver de patir per guanyar-se la vida; com omplir el temps de lleure. Per repartir la poca feina que quedés proposava torns de tres hores diàries en una setmana de quinze hores.

El termini de Keynes venç el 2030, curiosament la data en què els gurus de l'apocalipsi de la IA diuen que no només s'haurà acabat la feina, sinó tota la resta. Apocalipsi a part, el debat actual se centra en quantes feines es perdran i en allò tan planià de com ho pagarem. OpenAI proposa un fons públic que reparteixi dividends entre els ciutadans, al Congrés dels Estats Units hi ha una proposta per gravar els tokens (les unitats de processament dels LLM), i la renda bàsica universal (RBU) sempre treu el cap com a solució definitiva. La teoria diu que els beneficis de destruir ocupació pagaran amb escreix la renda dels que es quedin sense. La RBU posa d'acord des de turbocapitalistes com Elon Musk fins a polítics d'esquerra com Lula da Silva.

L'estudi de DeepMind, que quatre investigadors d'aquest laboratori de Google han publicat aquest setembre, repassa el que se sap del benestar de la gent que viu sense feina als països de l'OCDE, la Xina, l'Índia i el Golf: aturats, jubilats, guanyadors de la loteria i cònjuges que depenen econòmicament de l'altre (que el signa una de les empreses). Els resultats desmunten mitja tesi de Keynes. L'atur fa mal i deixa cicatriu, encara que es cobri. La jubilació, en canvi, sol anar bé, i la immensa majoria dels jubilats estan satisfets amb la seva vida (mentre que hi hagi salut!). Però els dos o tres de cada deu que no l'han triat, per una malaltia, un acomiadament o un familiar per cuidar, estan com els aturats. Les mares que es queden a casa quan voldrien treballar també ho porten malament. Resulta que, per estar bé, el que compta no és tenir feina o no tenir-ne, sinó haver-ho escollit.

La IA no ens farà infeliços només per llevar-nos la feina, sinó per arrabassar-nos la capacitat de decidir si volem continuar tenint-ne.

La prova més clara ve de la gent que sí que ha triat. El moviment FIRE, sigles angleses d'independència financera i jubilació anticipada, reuneix gent que estalvia amb disciplina monacal per viure de rendes molt abans de l'edat de jubilació. El seu profeta, un enginyer de programari que es fa dir Mr. Money Mustache, es va retirar a trenta anys. Des d'aleshores viu d'un bloc que explica com jubilar-se després de deu anys de feina. Per ell, jubilar-se és poder triar si treballes.

Un altre cas interessant són els guanyadors de la loteria, que fan justament el contrari que els FIRE: no deixen de treballar. Als Estats Units ia Suècia, entre el 85 i el 89% continuen treballant, fins i tot amb premis de milions de dòlars. Usen els diners per comprar flexibilitat, és a dir, el dret a decidir quan i quant.

Fa anys, a Davos, l'economista britànic Guy Standing, un dels grans defensors de la RBU, em va convèncer que era el gran salt endavant. Vist amb perspectiva, només era mig salt. L'experiment que va finançar Sam Altman, el conseller delegat d'OpenAI, ho demostra: mil persones van cobrar mil dòlars al mes durant tres anys. El primer any estaven més contentes, després tornaven a estar com les del grup de control, i el temps que guanyaven se'ls n'anava sobretot en el lleure. Els autors de DeepMind conclouen que la renda bàsica és valuosa, però molt insuficient. Els diners resolen el problema econòmic. El problema permanent, no.

Si el que compta és l'agència (la capacitat de decidir), la pregunta sobre la IA ja no és quantes feines destruirà ni com les pagarem, sinó qui decidirà que el nostre lloc de treball s'ha de destruir, o que ni tan sols s'ha de crear. Segons un estudi de Stanford, els joves dels llocs de treball més exposats a la IA no els acomiaden: senzillament, no els contracten. La decisió s'ha pres molt abans que enviïn el currículum. El FIRE, que va néixer per triar quan es deixa de treballar, ara es ven com una fugida davant de la IA: “Si no vols quedar atrapat en una subclasse permanent (per culpa de la IA), has d'abraçar el FIRE abans que sigui massa tard”.

L'agència també ve a tomb en el debat de les pantalles i el seu impacte en la salut mental dels joves (i dels no tan joves). Cada decisió que renunciem a prendre'n un altre: quan passem vídeos de TikTok sense pensar, quan deixem que Netflix reprodueixi l'episodi següent, quan generem un text amb ChatGPT. L'economia del comportament l'anomena opció per defecte, una opció que n'ha triat un altre i que fem nostra perquè renunciem a canviar-la. Una renda pagada per qui t'ha pres la feina és l'opció per defecte definitiva: treu la capacitat de decidir a canvi d'un sou.

Hansi no va trobar feina ni va cobrar més; només va canviar el nom del que era. Keynes creia que el problema permanent seria com omplir el lleure. El problema, en canvi, és que no puguis decidir si tenir feina o no. I les dues preguntes de Pla “I tot això, qui ho paga?” i “Que collons és això de no treballar?”, segueixen obertes. Josep Maria Ganyet a la vanguardia, la foto és d'Andre Borges / EFE