Italo Calvino, en boca de Marco Polo, deia que «d'una ciutat no gaudeixes les set o setanta-set meravelles, sinó la resposta que dona a una pregunta». La ciutat que han aixecat els joves a la plaça de Sol de Madrid respon a una frustració que travessa totes les generacions: la de no tenir un habitatge digne. Està formada per dues mil botigues i és cinc vegades més gran que l'acampada del 15M, però no és un simple campament. Des del cèlebre cel de Madrid, semblés un circ improvisat amb irregulars lones blaves, però el que hi ha sota aquell pulmó de plàstic que respira per si sol és una veritable ciutat, un rusc amb els únics habitatges que molts es poden permetre —d'aquí que algunes botigues et donin la benvinguda amb un pelfut i que els cartells de "es busca pis" estiguin per a tot arreu.
Com tota ciutat, està organitzada pels carrers. El creador del nomenclàtor, un musicòleg que es mostra una mica esquiu al principi, me les mostra: avinguda de les Tretze Roses, plaça del Poble Gitano, plaça Blas Infante, plaça Catalunya, plaça Rosa de Luxemburg… I la millor de totes, és clar: la plaça Andalusos de Jaén. Hi ha enginy, eloqüència, sentiment... Fins i tot les vies que donen a la font tenen noms aquàtics o navals, com el carrer Cuirassat Potemkin. El musicòleg, que treballa a la comissió d'urbanisme, va dibuixar a mà alçada l'únic mapa de la ciutat, però no deixa fotografiar-lo: «hi ha molt de neonazi solt i aquí hi ha persones en situacions vulnerables». No cal lliurar a l'enemic la cartografia del lloc; ja hi ha fletxes a terra per facilitar l'orientació.
A mesura que em vaig endinsant vaig descobrint les diferents comissions que organitzen aquesta «ciutat efímera de la resistència» —anomenada així per un filòsof que dorm allà des del primer dia—: la comissió d'Informació i Comunicació, encarregada d'organitzar la logística; la d'Arxiu, que redacta actes de tot el moviment des de la primera nit —i que espero que estigui fent bé la seva feina, ja que amb el temps podrien exportar un model per a altres ciutats efímeres igual de necessàries—; la comissió de Mediació, que fan torns vigilants a les entrades del fort per si veuen «ultradretans» que volen ficar forrolla; el Parc Públic de Botigues (PPT), que organitza, entre altres coses, la rotació d'alguns habitatges pel benestar dels seus habitants; Construcció, formada per geògrafs, topògrafs i arquitectes tècnics —un d'ells, ja jubilat, va treballar per al govern de la ciutat— que han dissenyat un sistema de cordes, forats i contrapesos per buidar l'aigua acumulada a les lones —per això les llambordes—; Cures i Infermeria, amb professionals de la salut que atenen crisis d'ansietat, malalties i altres malalties físiques…
Aquesta impressionant ciutat disposa de serveis públics: bombers, advocats, cinema, biblioteca i espai de coworking, magatzem, banc d'aliments, ferreteria, fanzineteka… i fins i tot un diari, 'La Lona'!
Aquesta ciutat impressionant, que ha estat assenyalada per Ayuso com un niu de terroristes, també disposa de serveis públics: uns bombers amb pla d'evacuació i protocol d'emergència; dos advocats de guàrdia, els noms dels quals han de memoritzar tots els ciutadans per si són detinguts; un cinema, una biblioteca en construcció i un espai de coworking; magatzem, banc d'aliments, ferreteria, feinatera… I fins i tot un diari que reparteixen cada matí i que ells mateixos redacten i imprimeixen! Anomenat La Lona.
A més d'un ascensor que dona al Metro, tres comerços madrilenys han quedat atrapats dins de la ciutat: un estanc que anomenen Fidel Castro, una administració de loteria, que es lamenta perquè gairebé no està venent loteria de Nadal, i una botiga de souvenirs. Tant de bo la plaça hagués tingut uns lavabos públics, però per no tenir, en les últimes dècades no va tenir ni bancs ni ombres, només unes tèbies penombres projectades per uns tendals de dos milions d'euros que mai no van servir per a res —excepte per a l'acampada, curiosament, perquè les seves altes estructures han estat crucials per aixecar les botigues. Però els manifestats se les apanyen sense lavabos, ja que disposen d'una llista de comerços afins que els presten el bany, com la meravellosa llibreria Mujeres, que fins i tot van oferir un servei de dutxa. El poble unit mai no serà vençut, deia Quilapayún. Per descomptat, podreu encantar o horroritzar l'acampada, però és innegable la impecable organització dels moviments socials progressistes i d'esquerra. Semblen formigues. No em puc imaginar una cosa semblant ordida i portada a la pràctica pels anomenats 'cayetanos', que abans de la primera assemblea comprarien un cartró a El Corte Inglés per seure i no tacar-se els pantalons blancs.
«Com a cada ciutat, també hi ha hagut algun robatori. Som una societat a petita escala, és normal. El més estrany seria el contrari», em confessa un organitzador. I admiro la seva comprensió.
Culturalment, la ciutat és molt efervescent. Veig tallers d'autoedició, de reciclatge, clubs de lectura, concerts, recitals… I unes lesbianes llegint en veu alta santa Teresa! Més de quaranta associacions s'organitzen periòdicament a les assemblees i donen forma a la part immaterial de la ciutat. Ben orquestrats, respecten el clavegueram i l'amplada dels carrers per als serveis d'emergència, netegen cada dia el terra dins i fora del perímetre de seguretat pactat amb la policia i els bombers; col·loquen caixes a diversos dels seus establiments per ajudar Ceuta, conscients dels problemes del seu país…
Us confesso que mai vaig veure tan viva aquesta plaça, i la creuo sovint, ja que visc a Lavapiés des de fa gairebé deu anys. Un ens viu i somiador. Almeida va veure un ganivet per tallar pa i untar hummus i va sentir por; veu perill on jo només veig il·lusió i el començament d'una esperança. I un magnífic ús de l'àgora! D'una plaça que és, finalment, habitada. L'escultura de l'ossa, coberta d'adhesius, somriu. Ha deixat de ser fons de les fotografies dels turistes per vigilar la ciutat efímera aixecada pels joves de Madrid. I se sent orgullosa.
Abans de marxar de la ciutat dins de la ciutat, li pregunto a un ciutadà efímer pels dibuixos de brides que trobo per tot arreu. Em diu que és «tot un símbol per a nosaltres, ja que és un instrument que, com nosaltres: uneix, resisteix i ajunta». - David Uclés a la Vanguardia.
