"Hi ha una malaltia que s'estén per la societat contemporània. No apareix a les estadístiques sanitàries ni provoca alertes d'emergència. Tanmateix, erosiona amistats, famílies, institucions i converses. És l'epidèmia de tenir raó. No consisteix a defensar unes idees. Això és legítim i fins i tot necessari. Consisteix a convertir les mateixes idees en una fortalesa des d'on es dispara contra qualsevol discrepància. L'objectiu ja no és entendre ni ser entès. L'objectiu és vèncer.

Durant segles, la discussió va ser considerada una eina de coneixement. Les idees es posaven a prova en contacte amb altres idees. Una objecció no era una agressió, sinó una oportunitat per afinar un argument. Avui sovint passa el contrari. Moltes persones viuen qualsevol discrepància com un atac personal. No es qüestiona una opinió: sembla que es qüestioni una identitat. Potser per això les converses públiques s'omplen de desqualificacions i es buiden d'arguments.

Quan deixem de respondre al que diu l'altre i ens limitem a etiquetar-lo, la conversa s'acaba. És igual si l'anomenem ignorant, radical, naïf o fanàtic. El mecanisme és el mateix. La desqualificació és una manera ràpida d'evitar l'esforç de comprendre. Comprendre és una activitat exigent. Obliga a suspendre durant uns instants les pròpies certeses. Exigeix escoltar una idea que no compartim i reconstruir-la amb honestedat abans de criticar-la. Demana intel·ligència i també una certa humilitat. Per això és molt més fàcil tolerar que comprendre.

La tolerància acostuma a sonar virtuosa, però sovint amaga una forma elegant de superioritat. Tolerem allò que considerem equivocat però suportable. Comprendre és una altra cosa. Comprendre implica entrar provisionalment en la mirada de l'altre per descobrir per què pensa com pensa. No per donar-li la raó, sinó per poder jutjar amb coneixement.

La societat actual sembla haver confós la fermesa amb la inflexibilitat. Com si canviar d'opinió fos una derrota. Com si el dubte fos un signe de debilitat i no una manifestació d'intel·ligència. Però tota convicció que no admet preguntes acaba convertint-se en dogma. És simptomàtic que cada cop es parli més de "bàndols" i menys de ciutadans. Els bàndols existeixen per derrotar l'adversari. Els ciutadans, en canvi, han de conviure. I conviure significa acceptar que la realitat és massa complexa perquè una sola mirada la contingui sencera.

Les xarxes socials han accelerat aquesta deriva, però no n'expliquen l'origen. El problema és més antic i més humà. Tots sentim la temptació de buscar refugi entre persones que pensen exactament com nosaltres. És confortable. Ens estalvia contradiccions. Ens protegeix de la incertesa. Però també ens empobreix.

Una societat madura no és aquella on desapareixen els conflictes. És aquella on els conflictes es poden expressar sense que l'altre deixi de ser una persona. Quan això es perd, la discrepància es transforma en enemistat i la política es converteix en una guerra cultural permanent. Potser per això una de les formes més escasses de generositat contemporània és escoltar. Escoltar de debò. Sense preparar mentalment la rèplica. Sense buscar immediatament l'error. Sense convertir cada conversa en una competició. Escoltar com qui admet que encara hi ha alguna cosa que desconeix.

No és una actitud passiva. Al contrari. Requereix més fortalesa que cridar. Més seguretat que imposar-se. Més confiança que refugiar-se en la tribu dels que pensen igual. Al final, la pregunta no és si compartim les opinions dels altres. La pregunta és si som capaços de reconèixer-los com alguna cosa més important que les seves opinions. Perquè la salut d'una democràcia no depèn tant de les idees que hi circulen com de la capacitat dels seus ciutadans de continuar parlant quan les idees entren en conflicte.

I potser la veritable intel·ligència no consisteix a tenir sempre raó, sinó a conservar l'amistat, la conversa i la curiositat fins i tot quan sospitem que no la tenim".

Jordi Nadal menciona en el seu article d'avui a La Vanguardia aquesta anècdota que m'ha inspirat a escriure aquest escrit: El 1946, Gershom Scholem va escriure a Hannah Arendt una carta furiosa: l’acusava de trair el seu poble, el jueu. Ella li va contestar punt per punt, sense cedir. Però al final li va demanar una cosa que avui sona gairebé heroica: que la discussió no es carregués la seva amistat. “Un ésser humà val molt més que les seves opinions”, va escriure. Ho recorda Roger Berkowitz en un article meravellós al Financial Times. L’amistat, diu, no consisteix a estar d’acord, sinó a continuar parlant.