MESSI I PEDRO I ELS MIRACLES

 Fa gairebé 40 anys, la baralla diària en un abocador als afores d’Antananarivo, capital de Madagascar, va desencadenar un miracle. En aquella muntanya d’escombraries, uns nens famolencs, descalços i bruts, s’enfrontaven amb les rates i altres feristeles per les restes de menjar entre les deixalles. Un matí, el religiós argentí Pedro Opeka es va horroritzar veient l’escena i va decidir actuar. Fa vuit anys, la primera vegada que vaig conèixer el pare Pedro, com el coneixen tots a l’illa africana, encara arrufava el nas sota una espessa barba blanca recordant aquell dia. “Era la pobresa més absoluta. Allà no hi havia res a dir, calia actuar. Vaig demanar a Déu que m’ajudés i vaig tornar per treballar braç a braç amb aquesta gent”.

Fa uns dies, vaig tornar amb uns amics d’Azpeitia a visitar l’argentí més famós de Madagascar –quan a l’illa algú demana un favor impossible, es contesta ni que jo no fos Pedro Opeka”– i vaig ser testimoni una altra vegada de l’impossible. Aquell oceà de merda s’ha convertit en barris de carrers empedrats, amb cases pintades de colors i un futur en l’horitzó: a les més de cent escoles construïdes pel pare Pedro i els seus col·laboradors, tots malgaixos, hi ha inscrits 22.000 alumnes. La seva obra Akamasoa (‘bons amics’ en llengua local) és tan descomunal que cada any opta al Nobel de la Pau. Ell insisteix que queda molt per fer: acaben d’estrenar una universitat.

“Pots creure-ho? Qui m’havia de dir a mi fa 50 anys, quan vaig arribar a l’illa, que hi hauria una universitat aquí”. Mentre el pare Pedro es delectava de satisfacció, vam xerrar de les seves altres grans passions: el futbol i Messi. Va ser la seva condició la primera vegada que el vaig entrevistar: anar a un camp de futbol i xerrar mentre xutàvem a porta. Li vaig recordar que, des d’aquella primera vegada, tant l’Argentina com Espanya havien guanyat el Mundial i vaig fer broma dient que a veure si li donàvem la mateixa sort al Barça a la Champions. “Oh, però a la final els espanyols ens van ballar, eh?”.

Em va confessar que, quan va visitar Barcelona fa una dècada, es va veure amb Messi i Mascherano i va lloar la seva sensibilitat i humilitat. No vaig poder evitar llançar un lament entre murmuris (“ja ens queda poc del 10”, vaig dir) i va reaccionar a la meva pena amb vitalitat. “Ah, aviat deixarà de jugar, però el recordarem sempre. Per alguna cosa és el fill de Déu”, va dir i va deixar anar una rialla.

Aquesta setmana, Messi va dir adeu a l’albiceleste durant un homenatge multitudinari que va fer enveja als culers, orfes encara d’un comiat digne al jugador que més ens ha fet somiar. Veure Messi acaronat pels argentins (que primer el van repudiar i només el van idolatrar quan va començar a guanyar) ens va punxar el cor als culers que vam veure créixer un argentí que, com el pare Pedro, ens va fer creure en els miracles.

Xavier Aldekoa a la vanguardia. Corresponsal en África Subsahariana

.