QUAN LA VIOLENCIA SEGRESTA EL CARRER

Protestes al centre de Barcelona. Alberto Estevez (EFE) 

 La protesta és un dret. El vandalisme, no. I confondre una cosa amb l'altra és exactament el que busquen aquells grups que, des de fa anys, han convertit la violència urbana en una forma d'intervenció política, de notorietat mediàtica o, simplement, de delinqüència organitzada.

Les imatges dels últims disturbis a França i Barcelona haurien de servir d'advertència. No perquè qüestionin la legitimitat de les reivindicacions que han portat milers de persones als carrers, sinó perquè evidencien fins a quin punt una minoria extremadament activa és capaç de contaminar qualsevol mobilització i convertir-la en una altra cosa.

A París, estudiants mobilitzats contra decisions polítiques que afecten el seu futur van veure com grups organitzats transformaven una protesta legítima en un escenari de foc, enfrontaments i destrucció. A Barcelona, centenars de joves convocats a través de xarxes socials van protagonitzar saquejos, atacs contra el mobiliari urbà i actes de vandalisme que no tenien res a veure amb la reivindicació ciutadana. Els contextos són diferents, però el patró és inquietantment similar.

Ja no estem davant d'explosions espontànies d'ira col·lectiva. Hi ha preparació, logística, instruccions i coordinació. Les convocatòries circulen per TikTok, Telegram o WhatsApp. Es determinen punts de trobada, codis de vestimenta, itineraris, objectius i formes d'actuació. La tecnologia ha democratitzat la mobilització ciutadana, però també ha abaratit l'organització del desordre. N'hi ha prou amb uns quants centenars de persones coordinades per alterar la percepció d'allò que està passant. Mentre desenes de milers de ciutadans es manifesten pacíficament, les càmeres acaben enfocant els contenidors cremats, els aparadors destrossats i els enfrontaments amb la policia. La reivindicació desapareix. El soroll substitueix el debat. La violència devora el missatge.

I això no és casual. Els grups radicals fa temps que han entès una realitat fonamental de la societat digital: no cal representar una majoria per imposar un relat. Només cal generar imatges prou impactants perquè monopolitzin l'atenció pública. En l'economia de l'algoritme, una barricada en flames val més que mil pancartes. Un saqueig obté més visualitzacions que una assemblea. La destrucció és viral; els arguments, rarament.

El problema és que aquesta dinàmica afavoreix tots els extremismes. Els qui provoquen els disturbis perquè volen desestabilitzar l'espai públic i els qui aprofiten els disturbis per desacreditar qualsevol protesta social. Uns i altres es necessiten. Uns fabriquen el caos. Els altres l'utilitzen com a prova que tota mobilització és una amenaça. Per això seria un error monumental permetre que els violents es converteixin en els portaveus involuntaris de tota una generació. Els estudiants francesos no són els encaputxats que busquen el xoc amb la policia. Els ciutadans que es manifesten pacíficament a Barcelona no són els saquejadors que aprofiten la multitud per actuar amb impunitat. La immensa majoria vol ser escoltada. Una minoria només vol ser temuda.

La resposta de les democràcies no pot ser limitar el dret de protesta. Ha de ser exactament la contrària: protegir-lo. Garantir que els carrers continuïn sent un espai de reivindicació i no un terreny de joc per a grups organitzats que viuen de la confrontació permanent.

La protesta és un dret. El vandalisme, no. I confondre una cosa amb l'altra és exactament el que busquen aquells grups que, des de fa anys, han convertit la violència urbana en una forma d'intervenció política, de notorietat mediàtica o, simplement, de delinqüència organitzada.

Les imatges dels últims disturbis a França i Barcelona haurien de servir d'advertència. No perquè qüestionin la legitimitat de les reivindicacions que han portat milers de persones als carrers, sinó perquè evidencien fins a quin punt una minoria extremadament activa és capaç de parasitar qualsevol mobilització i convertir-la en una altra cosa.

A París, estudiants mobilitzats contra decisions polítiques que afecten el seu futur van veure com grups organitzats transformaven una protesta legítima en un escenari de foc, enfrontaments i destrucció. A Barcelona, centenars de joves convocats a través de xarxes socials van protagonitzar saquejos, atacs contra el mobiliari urbà i actes de vandalisme que res tenien a veure amb la reivindicació ciutadana. Els contextos són diferents, però el patró és inquietantment similar.

Ja no estem davant d'explosions espontànies d'ira col·lectiva. Hi ha preparació, logística, instruccions i coordinació. Les convocatòries circulen per TikTok, Telegram o WhatsApp. Es determinen punts de trobada, codis de vestimenta, itineraris, objectius i formes d'actuació. La tecnologia ha democratitzat la mobilització ciutadana, però també ha abaratit l'organització del desordre.

N'hi ha prou amb uns quants centenars de persones coordinades per alterar la percepció d'allò que està passant. Mentre desenes de milers de ciutadans es manifesten pacíficament, les càmeres acaben enfocant els contenidors cremats, els aparadors destrossats i els enfrontaments amb la policia. La reivindicació desapareix. El soroll substitueix el debat. La violència devora el missatge.

El problema és que aquesta dinàmica afavoreix tots els extremismes. Els qui provoquen els disturbis perquè volen desestabilitzar l'espai públic i els qui aprofiten els disturbis per desacreditar qualsevol protesta social. Uns i altres es necessiten. Uns fabriquen el caos. Els altres l'utilitzen com a prova que tota mobilització és una amenaça. Per això seria un error monumental permetre que els violents es converteixin en els portaveus involuntaris de tota una generació. Els estudiants francesos no són els encaputxats que busquen el xoc amb la policia. Els ciutadans que es manifesten pacíficament a Barcelona no són els saquejadors que aprofiten la multitud per actuar amb impunitat. La immensa majoria vol ser escoltada. Una minoria només vol ser temuda.

"Els qui cremen contenidors no són la veu de la joventut. Els qui saquegen comerços no representen cap causa social. Però seria igualment un error permetre que uns centenars de persones violentes que diuen que s'avorreixen, anul·lin les reivindicacions de desenes de milers de ciutadans pacífics. La democràcia té l'obligació de perseguir els primers i escoltar als segons. Si confon uns amb els altres, perdrà les dues batalles."

La resposta de les democràcies no pot ser limitar el dret de protesta. Ha de ser exactament la contrària: protegir-lo. Garantir que els carrers continuïn sent un espai de reivindicació i no un terreny de joc per a grups organitzats que viuen de la confrontació permanent.

Perquè una societat sana no és aquella on ningú surt al carrer. És aquella on la ciutadania pot sortir-hi sense que la seva veu sigui segrestada pels qui confonen la política amb el caos. I avui, a França, a Barcelona i arreu d'Europa, aquesta és una batalla democràtica que ja està en marxa.