Ingènua de mi, (s'exclama Susana Quadrado) vaig pensar que el cas de Maricarmen era, simplement, una injustícia intolerable en una societat que presumeix de drets, principis i Constitució. Que davant una dona de 87 anys expulsada de casa seva només hi havia una cosa decent per fer: defensar-la.

Però no vaig veure venir la tramoia. Perquè darrere aquella història hi havia tota una companyia de teatre. En poques hores, campament a la Porta del Sol. Després, Yolanda Díaz trucant a mobilitzar-se al carrer contra les polítiques del Govern del qual és vicepresidenta. Cinisme absolut. Més tard, quina oportuna, Ada Colau reapareixent una altra vegada en el paper d'indignada oficial de la classe treballadora.

S'entén que Colau vulgui tornar a la política, on els sous permeten arribar a final de mes. El que no es comprèn és com ha acabat així: havent de compartir pis amb un familiar i explicant-ho a la tele com si fos una exconcursant de L'illa de les temptacions. Dic jo que, si una exalcaldessa no pot pagar el lloguer, no es deurà només com està de malament el mercat.

L'exalcaldessa reapareix, amb el cicló Maricarmen, com la indignada oficial de la classe treballadora

Té tela, a més, que sigui Colau, que havia de mitigar des de la cosa pública el drama de l'habitatge, la que ara digui que no li arriben als seus ingressos per a una vida digna, tres anys després d'haver deixat l'alcaldia de Barcelona. Que li pregunti a la seva amiga Irene Montero, a veure com s'ho pot muntar millor.

Després hi ha Podem, altres i altres que tal. Bons intèrprets, també. Fins fa quatre dies, els de Pablo Iglesias semblaven condemnats a desaparèixer de l'arc parlamentari, segons les enquestes. I heus aquí que ara recuperen micros i espai -no sabem encara si Front Ampli o no- a compte de Maricarmen. El tan enyorat 15-M no va resoldre el problema de l'habitatge. Veurem en què acaba el nou, en què també hi ha, segur, joves de bona fe aliens a tant de populisme.

Sempre atent, el Govern llança a la canilla del Congrés un parell de decrets fets a correcuita per arribar a la foto abans que caigui el teló. Ningú ja parla de Ceuta, ni tan sols el PP. De Maricarmen a l'avenç electoral. Pedro Sánchez, en això, té ofici. Ho ha demostrat durant vuit anys. Sap nedar en aigües tèrboles i convertir qualsevol crisi en una oportunitat política. Tot i que la realitat és tossuda: els preus de venda i lloguer han pujat un 80% des del 2015, més que les rendes i els salaris, i el triple que la inflació. Espanya té un parc d'habitatge social molt petit, de 318.000 pisos. És a dir, només un 1,3% del total. Sense seguretat jurídica, els propietaris no llogaran. 

Tot digne d'un sainet, si no fos perquè parlem del present (i el futur) de milions de persones.

Em pregunto si queda algun lloc on es pugui viure sense haver de triar bàndol. Un lloc on no es converteixi cada desgràcia en una trinxera política. Susana Quadrado Mercadal - lavanguardia - la foto és de Joan Mateu Parra / Ap-LaPresse