EL CAS DELAPRÉE

 D'aquí a un mes farà noranta anys de la mort del periodista francès Louis Delaprée, mort a Madrid després de l'atac a l'avió en què viatjava de tornada al seu país. Entre els corresponsals estrangers que van cobrir la Guerra Civil Espanyola hi ha figures tan rutilants que el nom de Delaprée corria el risc de quedar relegat a un piadós segon pla, i segurament en sabríem molt poc si no hagués estat pels esforços de l'hispanista britànic Martin Minchom per rescatar-lo. El resultat de la seva llarga i rigorosa investigació és l'acabat de publicar Premsa i Guerra Civil, un d'aquells llibres necessaris que ens ajuden a entendre millor el nostre propi passat.

La història de Delaprée donaria per fer una novel·la a l'estil 'Sostiene Pereira', d'Antonio Tabucchi, en què un obscur periodista aliè a la política acaba convertit en heroi de la lluita contra la dictadura de Salazar. La seva història també donaria per fer una pel·lícula a l'estil 'Missing', de Costa-Gavras, en què l'empresari nord-americà interpretat per Jack Lemmon acaba obrint els ulls a la crua realitat de l'eliminació dels dissidents al Xile de Pinochet, perpetrada a més amb la connivència dels serveis secrets nord-americans.

Delaprée, com aquests dos personatges, era més aviat apolític (o, el que és molt semblant, més aviat conservador). Algú com ell, que abans de 1936 s'havia especialitzat en un periodisme lleuger i poc compromès (la seva empresa pensava confiar-li la direcció de la revista Marie Claire), va experimentar una transformació radical quan va ser testimoni del patiment dels espanyols, especialment dels madrilenys del “No passaran!”, exposats a l'atac d'uns bombarders que buscaven la bombardera que buscaven.

El seu diari era el Paris-Soir, el líder dels vespertins francesos, amb tiratges de més d'un milió d'exemplars. La seva capacitat d'influir en l'opinió pública era, per tant, immensa, i això va fer que patís constants pressions per part dels serveis de propaganda d'un i altre bàndol. Va ser allà on va sorgir un Delaprée nou, desconegut, titànic; un Delaprée compromès amb la veritat i la justícia i decidit a arriscar la seva vida per la defensa de la seva independència com a periodista: si a l'Espanya nacional va ser objecte d'un atemptat per haver investigat les execucions sumàries d'uns presoners republicans, a l'Espanya republicana va córrer un seriós perill de ser assassinat quan va ser detingut per uns milicians durant el milicians.

La història de Delaprée va ser determinant perquè Picasso es decidís a pintar el 'Gernika'. 

Les circumstàncies que van envoltar la seva mort segueixen sense estar clares i al seu moment van donar peu a nombrosos fal·lus. Hi va haver, per exemple, qui va afirmar que el seu avió va ser atacat per l'aviació republicana perquè hi viatjava un delegat de la Creu Roja Internacional amb fotos i documents comprometedors sobre les matances de Paracuellos. Però la hipòtesi resulta poc congruent perquè, en aquests moments de desembre de 1936, aquestes matances no eren ja cap secret i diferents mitjans internacionals havien publicat articles i reportatges sobre això. El més probable, segons la investigació de Minchom, és que l'atac obeís a una simple i tràgica confusió, perquè l'aparell on viatjaven, encara que adaptat per a ús civil, era un avió militar.

El que converteix la història de Delaprée en una mena de faula moral és l'obstinació amb què va defensar la seva independència i integritat professional. Això el va guanyar no pocs enemics a Espanya i el va enfrontar amb els seus propis caps, que van començar publicant els seus textos amb retallades significatives i van acabar censurant-los del tot.

El cas Delaprée va esclatar després de la mort del periodista i, com descobrirà el lector de Premsa i Guerra Civil, seria determinant perquè Picasso es decidís a pintar el Gernika. Resulta eloqüent que, en aquesta polèmica, fos el comunista L'Humanité qui va revindicar el llegat de Delaprée i va acusar France-Soir d'exercir sistemàticament la censura i la manipulació informativa. Mentre silenciava les notícies sobre la mort de centenars de nens massacrats per l'aviació franquista, France-Soir dedicava pàgines i pàgines als amors del rei Eduard VIII d'Anglaterra amb una divorciada. L'interès informatiu: la vella excusa per silenciar allò que no volen que sapiguem. Ignacio Martinez de Pison. La foto és de l'Emília Gutierrez.