EL COL·LAPSE QUE VE

Més de 10.000 vols han estat retardats o cancel·lats aquesta nit als Estats Units per una caiguda dels sistemes de comunicació en totes les torres de control del transport aeri al país. Després de quatre hores i mitja d'incertesa per a milions de passatgers que esperaven embarcar, finalment el secretari de Transport, Siguin Duffy, ha confirmat que s'havia solucionat l'avaria, que ha deixat inutilitzats els “obsolets” sistemes de radar i telecomunicacions dels quals depenen els controladors aeris. L'episodi, que Mullin ha qualificat de “crisi”, es produeix també un dia després de la caiguda de serveis de Microsoft, com Outlok o Teams, i pocs dies després d'una sèrie d'amenaces bomba en nombrosos aeroports europeus. No obstant això, el secretari de Seguretat Nacional ha afirmat que de moment és aviat per a relacionar la caiguda de les comunicacions amb aquests fets.

“Continuarà fallant”, va advertir el secretari de Transport en referència a la tecnologia desfasada de fa diverses dècades que la FAA vol modernitzar, la qual cosa fet i fet va provocar la fallada en les telecomunicacions que va causar l'incident. “El que tenim és un sistema de control de trànsit aeri increïblement antic”, va dir Duffy abans d'aprofitar per a reclamar nous fons al Congrés per a la renovació de tot el sistema. “Durant l'últim any, el president ha estat demanant al Congrés que financi per complet la construcció d'un sistema de control de trànsit aeri totalment nou”.

Potser ens hem acostumat massa de pressa a viure damunt d'una infraestructura invisible que donem per garantida. Com els habitants d'una ciutat que ja no recorden qui va construir els ponts que travessen cada dia, hem convertit la tecnologia en una condició natural de l'existència moderna. Però no ho és. Sota la superfície de les pantalles, dels satèl·lits, dels centres de dades i dels mercats electrònics, hi batega una arquitectura enorme, fràgil i envellida, sovint més vulnerable del que admeten els seus gestors.

Cada apagada informàtica, cada interrupció de les comunicacions o cada col·lapse temporal d'un servei global actua com una esquerda que deixa entreveure els fonaments. No és l'error puntual el que inquieta, sinó la constatació que la complexitat creix més de pressa que la nostra capacitat de comprendre-la. Hem teixit una xarxa mundial d'interdependències tan densa que una avaria local pot tenir conseqüències planetàries. I, paradoxalment, com més sofisticats són els sistemes, més difícil resulta anticipar la manera com poden fallar.

La fragilitat tecnològica té també el seu reflex en la fragilitat financera. Les dues comparteixen una mateixa matèria primera: la confiança. La confiança que les dades circularan, que els algoritmes respondran, que els mercats obriran demà amb normalitat. Però la història ens recorda que les civilitzacions no solen esfondrar-se per manca de grandesa, sinó sovint per un excés de confiança en la solidesa dels seus propis mecanismes. Potser per això aquests incidents desperten una inquietud difusa. No anuncien necessàriament una catàstrofe imminent, però sí una pregunta incòmoda: fins a quin punt la normalitat que coneixem depèn d'uns engranatges que cada vegada semblen més complexos, més opacs i més difícils de substituir quan deixen de funcionar?

Hi ha una sèrie francesa molt interessant. El Col·lapse, que val la pena visionar.