Corona de llorer daurat per a Juan Pablo Villalobos, mexicà de Lagos de Moreno, en Els Alts de Jalisco. Una ovació tancada per la conferència que l'escriptor, establert a la ciutat des de fa 23 anys, va pronunciar dimecres, a casa Amèrica Catalunya, sota el títol Breu història de la literatura llatinoamericana a Barcelona. L'havia estrenat al seu país natal l'any passat, durant la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, edició en què la capital catalana va ser la convidada d'honor, i ara ha volgut dedicar la seva lectura a la memòria de l'editor bonaerenc Anníbal Cristobo, mort fa a penes vuit mesos, a una edat injusta, en aquesta urbs que també havia triat com a llar. Sí, la mort fa de les seves.
Això de Villalobos està demanant a crits un llibre. Amb troballes i reflexions ben filades, l'autor de No demanaré a ningú que em cregui (Anagrama) es pregunta per què aquesta ciutat portuària, magnètica i canalla, sedueix a tants lletraferits sigui per a arrelar o bé com a lloc de pas. Es comprèn que atragués en temps del boom, quan hi havia aquí dos fars enfront del tempestuós oceà llibresc: l'editor Carlos Barral i la superagent Carmen Balcells, el despatx de la qual constituïa “el niu de totes les conspiracions” i “la caixa sense fons dels insolvents” (Vargas Llosa dixit). Des de llavors, i encara que els daus llancen del gobelet una sort desigual, s'ha forjat el mite de Barcelona –“una ciutat de cels blaus i rendes altes” (Mariantuá Corretja)– com un “lloc privilegiat” per als escriptors llatinoamericans.
Villalobos borda una conferència sobre la història de la literatura llatinoamericana a Barcelona. La sala està fins als topalls. Un trio de músics del Conservatori del Liceu – Daniel Podbereski (teclat), Miguel Robles (bateria) i Félix Bosch (contrabaix)– interpreta peces de jazz fusió llatinoamericà a cada interval de la xerrada, estructurada en quatre parts, a la manera d'una simfonia. Villalobos enllaça anècdotes impagables, com la del seu compatriota Jordi Soler, net de republicans exiliats, qui va deixar posat un jersei en el respatller de la cadira, en el seu estudi en el Districte Federal, “com dient ara torno" i porta ja dues dècades aquí. Aquesta ciutat representa, sobretot, “un lloc d'encreuaments fortuïts”, i el continuarà sent tret que la gentrificació i la marabunta turística ens escombrin a tots.
Especialment emotiu resulta el tercer moviment, titulat Rèquiem , on el ponent mexicà compte els 6.448 dies que disten entre dues morts esdevingudes a Barcelona, les de dos mites literaris: l'argentí Osvaldo Lamborghini, en 1985, en el seu pis del carrer Comerç; i el xilè Roberto Bolaño, en 2003, a l'Hospital Vall d’Hebron, per culpa d'un trastorn immunològic crònic; el trasplantament hepàtic no va arribar a temps, d'aquí ve que el poeta Nicanor Parra lamentés: “Li devem un fetge a Bolaño”. De la mateixa forma, “li devem una casa a Casa Amèrica”, va voler subratllar Villalobos, i no podem estar més d'acord. Una seu comme il faut , més lluminosa, que no sembli tan oficinesca.
Mantenen un vincle molt especial amb la ciutat, cadascuna a la seva manera, l'argentina Mariana Enriquez i les equatorianes Mónica Ojeda i María Fernanda Ampuero , escriptores a les quals el seu col·lega Desirée de Fes va rendir tribut perquè, igual que ella en la seva novel·la No la deixis sola (Blackie Books), exploren la idea del cos com una cosa estranya, trencat o alterat des del fantàstic. Va succeir això dijous, a casa Blackie (Providència, 29). Els bombers de la brigada Fahrenheit 451 quedem molt agraïts, tant per el berenar infreqüent –olives, patates xips, triangles de formatge, palmeres– com per la generositat de De Fes en obrir els baguls del seu univers creatiu, molt cinematogràfic, amb referències des de Buñuel fins a Cronenberg i Nicholas Rowe.
Va dir Villalobos en la seva dissertació que intentar quedar-se a Barcelona és “un treball a jornada completa”, i tal vegada per això als llatinoamericans que arriben a aquests pagaments els queda escàs temps per a la nostàlgia, paraula que va inventar el metge suís Johannes Hofer en el segle XVII; un neguit pel perdut, molt distinta de la melancolia, provinent de la Grècia clàssica. Recalem en tals sentiments dilluns, al Palau Macaya, de la mà de l'assagista hongarès László Földéyenki , qui ha publicat diversos llibres sobre la matèria en Galàxia Gutenberg. En conversa amb Jaume Casals , professor de Filosofia de la Pompeu Fabra, vam aprendre que la melancolia no és bilis negra ni acèdia medieval ni tristesa enganxosa ni depressió, sinó una manera d'estar en el món, de contemplar-lo, d'aspirar a la bellesa i la transcendència. Una setmana amb la salsa reconcentrada del fricandó.
Olga Merino, brigadilla Farenheit 451ª - la fotografia es de Guifré Sabaté i Rispa.

Felicitaré a Olga . Me ha gustado su escrito.
ResponEliminaM'agraden molt aquestes històries que explica de la Brigada Fahrenheit 451º, i si menciona Bolaño i Lamborghini, a banda de descobrir-me a Villalobos, de qui no en sabia res, doncs, oli en un llum.
ResponEliminaLe he pasado tu bloc, le he dicho que has publicado su escrito.
ResponEliminaHo he vist al Whatsapp, gràcies
ResponElimina