FALÇ, MARTELL I ROOM SERVICE

 El llenguatge del màrqueting té les seves pròpies regles. Així s'explica que la seu del partit comunista més gran d'Occident es descrigui avui en aquests termes: "Contemporary luxury, Itàlia design i vibrant social energy menja together in Rome's historic core". Fa vuit dècades, Palmiro Togliatti, el líder comunista italià, havia estat força més auster: “Palau d'arquitectura moderna, desproveït de motius ornamentals burgesos”. El lloc, per increïble que sembli, és el mateix. Botteghe Oscure, la històrica seu del Partit Comunista Italià (PCI), ha esdevingut un hotel de luxe de la cadena Hyatt. Som al cor arqueològic de Roma, en un carrer el nom del qual procedeix dels foscos tallers medievals instal·lats entre les ruïnes d'un teatre romà, ia poca distància a peu del carrer on el 1978 va aparèixer el cadàver d'Aldo Moro, el líder democristià assassinat per les Brigades Roges.

El Thompson Rome va obrir fa tot just dues setmanes. La reforma ha conservat algunes empremtes del passat, també per exigències de Patrimoni. Gairebé cap dels turistes sembla reparar-hi, però al vestíbul es conserva una bandera de la Comuna de París del 1871 i una instal·lació que l'artista Giò Pomodoro va realitzar per al partit, amb una falç i un martell. Impossible, en canvi, no ensopegar amb un bust d'Antonio Gramsci, no tant per la glòria del personatge com per la ubicació, al costat dels ascensors que condueixen a la terrassa panoràmica. Que el lloc conserva una forta càrrega simbòlica ho demostra també el que va passar el 11 de novembre passat, coincidint amb la vaga general a Espanya, quan un grup d'activistes per l'habitatge va ocupar precisament aquest vestíbul. El cas de Botteghe Oscure és un exemple del que l'urbanista Elena Granata anomena “hotelització” de les ciutats al seu llibre Italian Resort . Les llegendes parlen d'armes ocultes i del tresor de Benito Mussolini per finançar la seu

Ugo Sposetti, de 79 anys i antic tresorer dels hereus del PCI, contempla el luxe intentant contenir l?emoció. "En realitat, el partit va abandonar aquest lloc el 2000, ara la transformació és simplement més visible", observa. "El Comitè Central s'hi reunia, l'oficina de propaganda estava més enllà, el secretari era aquí", explica assenyalant una cantonada. "Al fons hi havia un dispensari mèdic al qual acudien els millors especialistes, professors il·lustres, comunistes, per descomptat, que atenien els camarades. Els cardiòlegs tenien moltíssima feina, tots teníem la tensió alta...".

Tot i que no estem en temporada alta, l'hotel ja té moltes habitacions ocupades. Aquesta nit està reservada també la 207, que disposa d'un balcó des d'on Enrico Berlinguer va treure el cap el 1976 per celebrar el millor resultat electoral de la història del PCI, el 34,4% dels vots, amb una retòrica veritablement allunyada de l'actual: “Camarades, m'imagino que ja coneixeu les primeres indicacions:

“Vosaltres, els periodistes, no podeu resistir-vos a la història de la seu comunista on avui se serveixen còctels caríssims”, comenta educadament un empleat que prefereix no revelar-ne el nom. “I, tot i això, aquí hi ha un grup que ha entès el lloc on es troba i ho està respectant”. Roberto, un jove treballador de l'hotel —el nom és fictici—, afegeix: “Vosaltres creieu que la gent ve per recordar Togliatti i Berlinguer, però la majoria arriba per gastar els seus punts de fidelitat de Hyatt”. "En qualsevol cas, ens hem posat a estudiar una mica d´història", explica un altre dels empleats que rep els hostes. Material, per descomptat, no en falta. Després de l'alliberament de Roma el 1944, Togliatti buscava una seu per al PCI que funcionés com una ciutadella independent, amb accessos vigilats. La solució va ser un palau la construcció del qual havia començat el 1941, en ple feixisme, però que havia quedat inacabat per la guerra. A partir d'aquí, la història es barreja amb les llegendes, cosa que probablement tampoc disgustarà els experts en màrqueting de Hyatt. Es va dir, per exemple, que els diners utilitzats per adquirir l'edifici procedien de l'anomenat tresor de Dongo, els diners i l'or requisats pels partisans a Mussolini quan van ser capturats l'abril del 1945, mentre intentava fugir cap a Suïssa. Altres rumors, mai demostrats, asseguraven que a l'interior hi havia transmissors clandestins i dipòsits d'armes.

Al Thompson Rome, cal imaginació per situar tots aquests records. On el jove Roberto ens ensenya el bar —“No tenim barra, els còctels es preparen a la taula dels clients, amb aquest carret”—, allà mateix, a la planta baixa, va ser instal·lada el juny del 1984 la capella ardent de Berlinguer, mort després de patir un ictus durant un míting a Pàdua. El contrast serà encara més cridaner d'aquí a uns mesos, quan als locals que ocupava la llibreria Rinascita , punt de referència de la cultura comunista, obri un speakeasy . Al carrer, als romans els resulta fàcil ironitzar. La gauche caviar, fa broma un transeünt, ha acabat per fer-se realitat, encara que amb unes quantes dècades de retard.Francesco Olivo, la foto és d'Alberto Pizzoli/AFP-

Tenint en compte l'historial capitalista de Karl Marx i Bakunin, que no deixen de ser dos pijo-progres traspassats, la transformació de la seu del Partit Comunista Italià en un hotel de 5 estrelles, no deixa de ser poc més que una broma infinita, ai! el Karma, que sempre arriba... tard.