Que a la pantalla gegant d’una autopista de Guiza hi surti un vídeo porno ens pot fer certa gràcia. En fa menys quan penses en la seguretat viària, o quan penses que és l’obra d’un furoner (hacker) en pràctiques que algun dia farà mal de veritat. I saps que ha passat les pràctiques quan veus supermercats de mitja Europa llençant el menjar perquè algú els ha apujat les neveres a 50 graus, o les cambres de tres centres de transfusió francesos programades per passar de 30 graus sota zero a 110. El furoner ja és ciberdelinqüent.

Sumem-hi Binance, la plataforma de criptomonedes on furoners nord-coreans, segons l’FBI, acaben de robar 6.300 milions de dòlars. O els segrestos anteriors, el 2022 dels ordinadors de l’Autònoma i el 2023 dels del Clínic, al qual van demanar 4,5 milions de dòlars. Aquells dies vaig fer una xerrada a la UAB i només connectar el portàtil al projector ja va ser una odissea. Eren segrestos a canvi de diners, sofisticats però els de tota la vida.

Ataquen les neveres per fer-nos perdre la confiança i arribar a les urnes. Aquesta tongada és diferent. No hi ha rescats, ni reivindicacions creïbles, ni mòbils clars. La Comissió Europea diu que no són incidents aïllats. S’assembla més a un atemptat que a la bretolada del furoner que ho fa perquè pot, pels riures ( for the lols ) o pels bitcoins. A Romania ho investiga el centre contra el terrorisme.

En un atemptat, les víctimes no són l’objectiu, són el mitjà: els morts serveixen per terroritzar els vius. En aquests hackejos, el supermercat, el banc de sang i l’aerolínia són l’eina per fer-nos perdre la confiança. L’acusació del fiscal Robert Mueller deia dels trols russos que van influir en les eleccions presidencials nord-americanes del 2016 que l’objectiu era “sembrar desconfiança”.

Una democràcia és, en el fons, refiar-se de desconeguts que pensen molt diferent de nosaltres. Si no puc confiar en si el peix congelat ha mantingut la cadena de fred, si l’avió de les vacances s’enlairarà, si els estalvis són on els vaig deixar o si el cartell de l’autopista diu la veritat, acabaré no travessant el carrer amb el verd i sospitant de tot. Un calamar descongelat al súper com a símbol del principi de la fi de la democràcia.

Sumeu-hi els hackejos a les xarxes ferroviàries nostrades. Aquí els furoners no han vingut de fora, no ha calgut. N’hi ha hagut prou amb dècades de desinversió i de pressupostos no executats de governs espanyols d’un color i de l’altre. El resultat és el mateix: la desconfiança en tot. Els usuaris de Rodalies ja fa dècades que ho sabem bé. Després d’Adamuz, de Gelida i d’Urda, la desconfiança ha arribat a tothom que hi puja (i que no): ja no ens preguntem si arribarem tard, sinó si arribarem. Hi ha qui, en una cadena de decisions irracionals, torna al cotxe, que té una taxa d’accidents superior. La desconfiança porta a la por, i la por és el camí cap al costat fosc, com diria el mestre Yoda. - Josep Maria Ganyet a la Vanguardia.