L'EFECTE WILD I EL CREDO DE JANONES

Els polítics tracten d'adaptar-se al nou ecosistema comunicacional, però no és clar quin efecte tindran els creadors de continguts en l'opinió pública. Milagros Pérez Oliva, la foto és d'Aleix Freixas / ACN.

Els esdeveniments comunicatius estan jugant un paper important en aquesta campanya electoral. La setmana va començar amb Santiago Abascal com a gran triomfador pel gol que li va colar a TVE després d'aconseguir anar a la Revolta amb el seu propi públic i torejar a David Broncano com a entrevistador polític fallit. I acaba amb el mateix Abascal com a pària de la comunicació per haver-se arrugat i haver cancel·lat l'entrevista que havia concertat amb el youtuber Jordi Wild. El gran error de Broncano va ser abandonar el terreny que li és propi, el de l'humor. I el gran error d'Abascal ha estat cancel·lar l'entrevista amb Wild perquè, a diferència de Broncano, aquest no va acceptar la seva exigència de controlar i editar l'entrevista.

El sobtat protagonisme d'un pòdcast que no estava en el circuit de la política mostra les dificultats que tenen els candidats per a arribar a amplis segments d'electors, especialment els joves, en un món saturat de comunicació. I també el canvi de paradigma que representa la irrupció de les xarxes socials en la comunicació política.

S'entén que els quatre candidats acceptessin ser entrevistats en el pòdcast The Wild Project, donades les audiències milionàries que té. Abascal paga ara un alt preu per la seva descaradura: el vídeo en què Jordi Wild li recrimina la seva falta de paraula porta més de 30 milions de visualitzacions en xarxes socials i ha rebut dards fins i tot des de canals amics: els del Xokas (16 milions de seguidors), Ibai Plans (50 milions) o AuronPlay (30 milions), tots ells amb una audiència majoritàriament jove segons dades de StreamCharts.

L'últim Digital News Report de l'Institut Reuters indica que el 52% dels joves d'entre 18 i 24 anys s'informen a través de les xarxes socials. Les entrevistes de Wild a Sánchez i a Feijóo ja porten quatre milions de visualitzacions i la de Colau, més de tres. Totes elles han gaudit a més d'una extraordinària amplificació en els mitjans convencionals. Totes dues parts han guanyat: Jordi Wild, una notorietat pública que no tenia malgrat les seves milionàries audiències, i els candidats, la possibilitat d'arribar amb un registre més personal a un públic al qual no tenien accés per altres canals.

Els polítics tracten d'adaptar-se al nou ecosistema comunicacional, però no és clar quin efecte tindrà el creixent paper d'aquests creadors de continguts en la formació d'opinió pública i en la mateixa política. Una primera constatació: hi ha un públic al qual no li importa la funció social que exerceix el periodisme. O no confia en ell. I això té moltes conseqüències. Perquè hi ha grans diferències entre el periodisme i l'univers dels influenciadors. Els mitjans han de responsabilitzar-se de la veracitat del que publiquen i estan subjectes a normes deontològiques. Els influenciadors sols, al seu propi criteri moral i si tenen ascendent sobre el públic jove és perquè estableixen un vincle emocional, una relació de confiança basada en la identificació. Proximitat i autenticitat són els atributs més valorats. Precisament perquè no estan subjectes a normes de veracitat i sovint es presenten com a antisistema, els més reeixits estan en la ultradreta. I això es trasllada a la política: l'enquesta de novembre de 40dB. per a EL PAÍS i la Cadena SER indica que, en la franja de 18 a 24 anys, la intenció de vot al bloc PP, Vox i SALF (40,5%) supera en 16,5 punts al format per PSOE, Front Ampli i Podemos (24%).

Com sosté Josep Martí en el seu article de La Vanguardia: D'aquí ve que una campanya electoral no sigui avui més que un Reality multicanal en el qual, a mode de Gran Germà, cada espectador ha de triar al guanyador. Aquest format converteix als qui aspiren a presidir Espanya en concursants, més que en candidats. Són aquí per a entretenir-nos, no per a explicar-se. I menys encara per a il·lustrar-nos.

Si el ciutadà adult ha esdevingut nen cal jugar amb ell, no turmentar-ho amb arguments sòlids i treballats. Espanya té assumptes crucials a resoldre, però els qui s'emporten el gat a l'aigua aquests dies són els humoristes, diguin-se Broncano o Motos, el youtuber amb els millors braços del planeta o les xarxes socials, amb les pallassades que cada concursant-candidat s'obliga a difondre en elles per a no perdre corda en aquesta competició per entretenir sense pausa.

Lola Garcia ens recorda que tenim també un altre efecte, 'l'Efecte Janones': André Janones, un assessor de Lula da Silva de 44 anys, s'ha fet famós pel seu domini del llenguatge de les xarxes socials. No és que Lula hagi guanyat a Bolsonaro. És que Janones ha doblegat al #mateix Elon Musk al Brasil. La seva tesi és també que els arguments racionals no són suficients per a convèncer. És més, fins i tot poden ser contraproduents. Contribueixen a donar una imatge de superioritat moral i d'elitisme. El llenguatge políticament correcte o institucional repel·leixen a la gent. Per a guanyar, sosté Janones, cal jugar en el terreny de les emocions, en el qual l'extrema dreta es mou ja com a peix en l'aigua des de fa temps.

Però la veritat és que al voltant del president ja s'havien produït contactes amb el de Lula, com també n'hi ha hagut amb els equips de campanya dels demòcrates dels Estats Units. Segons el credo de Janones, és necessari imposar de què es parla cada dia per a no veure's arrossegat a respondre i desmentir el que difon la dreta. I cal convertir als simpatitzants en una comunitat d'activistes digitals (especialment a través de WhatsApp). En aquestes comunicacions cal parlar-li a la gent en el seu mateix idioma, no esperar que assumeixin el llenguatge institucional i menys el políticament correcte. Gabriel Rufián s'ha convertit intuïtivament en un exemple d'aquesta pràctica. Sánchez s'ha endinsat en aquest terreny. Per exemple, aquesta setmana a La Séptima, quan va deixar anar que espera que la dreta, l'endemà de les eleccions, exclami: “Pedro Sánchez, quin fill de puta”.

Un altre exemple en el bàndol del PP: la imatge fabricada d'uns sindicalistes davant una espectacular mariscada el dia de la vaga. L'ús de missatges fàcils, breus, provocatius, deixa poc marge per a explicacions prolixes sobre problemes complexos. Però aquest és el mètode que mou masses. L'esquerra està arribant a la conclusió que en el món digital només és l'èxit si es recorre a les armes comunicatives que el populisme fa temps que empra, malgrat el risc de caure en allò que es tracta de combatre. Dijous vinent, en el cara a cara, Sánchez i Feijóo s'ho juguen tot.

Tot sembla indicar com pronostica avui Ester Vera a l'Avui: El 29/11, Feijóo guanyarà la Moncloa i Abascal les eleccions.