QUAN LA POLÍTICA VA ENTENDRE L'INTERÈS GENERAL

 Sessió plenària del 18 de novembre de 1976. Al centre, inclinat, el llavors president del Govern, Adolfo Suárez. EFE - Ainhoa ​​Uribe Otalora.

Al 50è aniversari de la Llei per a la Reforma Política, convé recordar que els grans acords no neixen de l'absència de diferències, sinó de la capacitat i la generositat de reconèixer allò que una societat necessita per sobre dels interessos particulars. Aquella experiència demostra que, en els moments de més incertesa, l'entesa es pot obrir pas quan hi ha una voluntat compartida d'avançar.

El 18 de novembre del 1976 va ser possible la concòrdia a Espanya. Unes Corts que no havien estat elegides democràticament van aprovar una llei que obriria el camí a la seva substitució per un Parlament elegit mitjançant sufragi universal. Menys d'un mes després, el 15 de desembre, els espanyols van ratificar en referèndum la llei per a la reforma política. Aquella decisió va constituir un dels esdeveniments més extraordinaris de la nostra història política recent i un precedent universal de generositat política. Des de la legalitat d'un règim autoritari se'n feia possible la superació i el naixement d'un nou sistema democràtic. No es tractava d‟aprovar una norma, sinó d‟assumir que la continuïtat institucional necessitava assentar-se sobre una legitimitat diferent.

Cinquanta anys després, quan recordem aquell episodi, resulta temptador aturar-nos en els protagonistes i en la capacitat de lideratge i habilitat política. Això no obstant, l'element més valuós de la seva aportació a la Història d'Espanya va ser la seva voluntat de legitimar democràticament el poder rebut i de posar l'interès general, i no pas el partidista, per sobre de tota la resta. Una llum potent que hauria d'il·luminar les actuacions de la classe política actual. Aquella disposició a anteposar el futur comú als avantatges immediats és una lliçó de responsabilitat política que cal recordar.

No va ser un camí senzill ni va estar exempt de contradiccions, riscos i discrepàncies. Eren moltes i molt profundes. Tot i això, el paper del Rei i la convicció col·lectiva de la necessitat d'un canvi no traumàtic que exigia la societat espanyola van consolidar entre els líders polítics la convicció que el país necessitava una sortida política viable, capaç de dotar de legitimitat democràtica les seves institucions i oferir estabilitat i convivència. L'acord no va eliminar les diferències ni va fer desaparèixer els temors. Va permetre, no obstant això, que la responsabilitat davant del futur prevalgués sobre les reserves de cadascú.

La Llei per a la reforma política va ser la resposta a una necessitat històrica: construir un futur de pau i convivència, en el marc d'un sistema polític homologable al de la resta de països europeus. La seva transcendència no va radicar únicament a permetre la celebració de les eleccions generals del juny de 1977, sinó a establir les condicions jurídiques perquè els espanyols poguessin decidir el seu futur polític. La norma no pretenia contenir per si sola totes les respostes, sinó que va obrir un procés per construir-les i, sobretot, va tornar la veu al sobirà constitucional, és a dir, al poble espanyol. I el poble va parlar i va recolzar en referèndum aquest canvi històric amb un suport del 94%. Una unanimitat que avui dia és impensable a l'escenari social i polític actual. Aquell suport expressava el desig d'una societat de participar en la construcció del seu futur i fer-ho mitjançant una decisió col·lectiva.

Va suposar també el triomf d'un principi bàsic dels sistemes demo liberals, i que avui dia està sota atac constant per part de moltes forces polítiques de manera força irresponsable: posar-se d'acord no significa sempre pensar el mateix i, sobretot, evita aquesta temptació tan pròpia del segle XIX espanyol d'imposar solucions constitucionals que exclouen una part rellevant de la població. Aquest és un camí que els protagonistes de la Llei per a la Reforma Política tenien molt present, de la mateixa manera que el trauma de la Guerra Civil els va inspirar una capacitat inèdita de trobar punts de trobada. El valor del consens residia a fer possible una transformació compartida, sense exigir a ningú que renunciés a les seves conviccions, però sí que reconegués la legitimitat de les alienes.

Cinquanta anys després tenim l'obligació de recordar i aprendre; la lliçó més important és tenir la convicció que cap societat no està condemnada a romandre presonera de les seves pròpies divisions. Aquella generació va comprendre que el futur d'Espanya era més important que la victòria particular de qualsevol dels seus protagonistes, i que la democràcia exigia una mica més difícil que assolir el poder: acceptar-ne els límits, reconèixer la legitimitat de l'adversari i construir un destí compartit. Per això, recordar el 1976 exigeix ​​reconèixer que la convivència es construeix cada dia, amb decisions polítiques que miren més enllà del benefici immediat.

Honrar aquell llegat no hauria de consistir a invocar nostàlgicament la concòrdia de llavors, sinó a recuperar l'ambició política i moral que la va fer possible. Perquè les democràcies no s'engrandeixen quan tothom pensa igual, sinó quan els que pensen diferent són capaços de comprendre que hi ha alguna cosa més important que les seves diferències: el país que comparteixen i el futur que tenen l'obligació de llegar als que vindran després.