Aquesta campanya electoral és una prova del que les anomenades xarxes socials estan fent a la convivència social i l'anomenada intel·ligència artificial a la intel·ligència. Les eleccions són la saba mateixa del sistema democràtic, però les campanyes són espectacles dominats pel màrqueting publicitari més groller i per una mena de llicència que els partits polítics i els seus candidats es concedeixen a si mateixos per recrear-se en alguns dels impulsos humans més baixos, entre ells l'exaltació salvatge de la pròpia tribu, la submissió mesella al líder, i la denostación d'un adversari contra el qual tota baixesa o calúmnia està permesa, inclosa l'animalització. Les rates, els porcs i els pobres gossos feia temps que formaven part del nostre animalari polític quant a la presidenta de la Comunitat de Madrid, sempre a l'avantguarda, se li va acudir afegir a les paparres. Que l'enemic deixi de ser un mamífer per quedar reduït a la condició d'insecte té l'avantatge que se'l pot eliminar metafòricament amb una trepitjada.
Els feixistes italians, els nazis i els soviètics van descobrir com les noves tecnologies podien engegar l'extensió i l'eficàcia de la propaganda, i afavorir la submissió i el terror, el pur trastorn de la consciència humana. Joseph Goebbels va estudiar molt a consciència les tècniques innovadores de la publicitat als Estats Units, en el gran esclat de la ràdio i el cinema com a mitjans de masses. Convèncer milions de persones que certs grups humans havien de ser expulsats o exterminats podia ser tan fàcil com convèncer-les que un xarop tan insuls com la Coca-Cola no era una beguda plaent sinó tan necessària com un aliment. En algunes històries de la República de Weimar s'explica la importància que va tenir la invenció dels amplificadors de so al triomf de Hitler ia les grans escenografies de masses del nazisme. Un demagog abocat a un balcó, per molt bona veu que tingués i molt que cridés, només podia arribar a molt poques persones.
Quan veiem la imatge cèlebre de Lenin nouvingut a l'estació de Finlàndia a Petrograd no se'ns acudeix que aquest gest d'eloqüència arrabassada quedaria en gairebé res per falta de micròfon. Micròfons i altaveus van ser tan decisius als espectacles de masses del nazisme com la depravada cinematografia de Leni Riefenstahl o els aparells de ràdio produïts a escala industrial perquè els missatges del tirà poguessin arribar a la intimitat de les llars de la gent. En moltes memòries de l'època ha quedat el testimoni d'aquesta veu de Hitler als aparells de ràdio, als quals s'afegien altaveus perquè es poguessin sentir també als cafès, les botigues i els carrers. A la Unió Soviètica no hi havia prosperitat suficient perquè les famílies poguessin posseir una ràdio. Però aquesta deficiència la compensaven els altaveus públics instal·lats a tot arreu, inclosos els centres de treball. En una mesura inferior, però potser no insignificant, una altra gran innovació de l'època, el gramòfon i el disc, també difonien a l'espai domèstic les veus com a lladrucs dels dictadors. La casa Bayer fabricava aspirines i càpsules de gas letal per als programes d'extermini. Els aparells de ràdio i els excel·lents gramòfons de la casa Telefunken permetien escoltar amb la mateixa extraordinària fidelitat una sonata de Beethoven i un exabrupte de Hitler.
Tecnologies infinitament més poderoses afegeixen a la facilitat per a l'alienació que té la ment humana una força addictiva que només es pot comparar a la de les drogues més perjudicials. Fa uns dies Andrés Pineda Pérez explicava en aquestes pàgines l'informe de la revista The Lancet Psychiatry sobre “l'ús problemàtic d'internet”: un eufemisme que abasta els pitjors trastorns alimentats per les xarxes, entre ells “les apostes i videojocs en línia, el consum addictiu de pornografia, fins arribar a conducta”. Aquest terme d'hibridesa alarmant, explica Pineda Pérez, es refereix als “hipocondríacs de sempre, però ara potenciats per les infinites i aterridores possibilitats de la xarxa”. L'informe ho han fet investigadors i especialistes de grans universitats de mig món —“psiquiatres, psicòlegs, economistes, sociòlegs”— i conclou que les companyies tecnològiques usen a consciència i sense cap escrúpol “els avenços en la comprensió científica dels mecanismes de recompensa cerebral”. En altres paraules: tot està pensat amb la finalitat exclusiva de convertir-nos en addictes, amb l'avantatge afegit de la impunitat. Als traficants de cocaïna la policia els embarga de tant en tant alguna partida, però l'alegre xarxa TikTok pot distribuir pornografia infantil amb tota tranquil·litat, i amb uns beneficis fantàstics.
L'addicte és el consumidor model del capitalisme: no se sacia mai, està disposat a pagar qualsevol preu ia suportar qualsevol indignitat. És un client tan fidelitzat que porta la seva fidelitat a sacrificar la salut i fins i tot la vida per seguir alimentant la seva addicció. És un consumidor tan perfecte que es consumeix a si mateix a la flama incessant de la seva gana destructiva. Per això el model de negoci de les companyies tabaqueres és el mateix que el dels capos internacionals del narcotràfic, i el d'aquests oligarques tecnològics els productes i “serveis” dels quals, per anomenar-los d'alguna manera, estan degradant les ments humanes, destruint el teixit de la vida social, convertint la política i els processos. Una part tinc l'avantatge d'estalviar-m'ho, perquè em mantinc estrictament al marge de les xarxes socials, pel mateix motiu pel qual prefereixo no passejar-me pels embornals ni els abocadors. Per desgràcia els embornals rebenten quan estan sobrecarregats, i la immundícia envaeix els espais de la llum del dia, i el que és pitjor encara, l'interior de les consciències.
No dic: “tots són iguals”, però sí que fins i tot els que defensen causes en què em reconec, s'han sotmès a les estratègies de les plataformes que ara dominen el món amb el poder de l'addicció, la manipulació i la mentida. Sens dubte hi ha inèrcies a què és molt difícil resistir-se. Diu Antonio Machado: “Que difícil és/quan tot baixa/no baixar també”. De veritat un candidat polític decent necessita fer el pallasso o fer salts en un escenari, o dir gracietes de mal còmic per guanyar-se un votant jove? Amb la força terminant del dol la tragèdia d'Urda va deixar breument en suspens el carnaval indigne de les vigílies electorals, en recordar-nos totes les gravíssimes responsabilitats dels qui prenen decisions polítiques i la importància suprema de l'administració honrada i eficient dels béns públics. La política pot ser un circ irresponsable en què tot està permès perquè res no importa, però el bon govern és una cosa molt seriosa, ia qui l'exerceix no és normal que li quedi gaire temps per desaprofitar-lo en aquesta xarxa d'Elon Musk que és més perjudicial per a la salut mental i la salut pública que els càrtels del trànsit de fentanil. Igual de debò és l'exercici del vot, per molt grotesca que sigui la campanya electoral. Potser quan tot baixa els candidats dignes s'haurien d'esforçar a no baixar també, a no baixar tant.
Sé per qui votaré, amb plena convicció i sense entusiasme, amb l'escepticisme que dona l'experiència, amb la seguretat que cadascun dels valors i les conquestes fonamentals per a mi estan amenaçats per l'aliança entre la dreta reaccionària i la directament feixista, que a diferència de les esquerres no tenen cap dificultat per posar-se d'acord. Però fins i tot als que ja tenen el nostre vot els agrairíem que no ens ho posessin tan difícil.
Antonio Muñoz Molina a El País.
Publica un comentari a l'entrada
En aquest bloc no s'accepten comentaris d'anònims.