QUAN VAL LA VIDA DE L'USUARI DEL BUS?

Els usuaris han perdut la confiança al tren. Els dos gravíssims accidents d'aquest any a l'AVE han fet que Espanya lideri la llista negra mundial de mortalitat a alta velocitat. El prestigi s'ha enfonsat i la gent té por de pujar al tren. La imatge de vagons de l'AVE buits és inquietant aquests dies i ni amb atractives ofertes de preu s'ha pogut revertir aquest temor.

Aquesta desconfiança també impera als usuaris de Rodalies a Catalunya perquè el servei no és fiable i maltracta el viatger amb una informació nefasta i enganyosa. Per això, la gent ha optat per viatjar als autobusos interurbans per exercir el seu dret a la mobilitat diària. I aquest trasllat massiu ha col·lapsat l'oferta de busos fins al punt que un nombre indecent d'usuaris viatgen drets, asseguts als passadissos o es queden a la parada perquè no hi cap ni una agulla als vehicles.

La setmana passada, plataformes de viatgers del Maresme i de Tarragona van traslladar les queixes al Parlament ia la Generalitat. Exigeixen que es prenguin mesures de seguretat per evitar les greus conseqüències que tindria un indesitjat accident d'algun d'aquests autobusos amb usuaris drets o apilats als passadissos. És cert que la majoria de partits i el Govern han empatitzat amb les seves justes reclamacions, però la resposta oficial ha estat vaga i amb un missatge de resignació quan han al·legat que la solució és molt difícil perquè per resoldre aquest greu forat de seguretat caldrien 800 autobusos i 1.000 conductors més dels 1.400 vehicles que hi ha actualment, segons la consellera. Aleshores, estem davant d'una qüestió de diners? Quan val la vida d'un passatger? Com dèiem la setmana passada en aquestes línies, sembla que els diners no són un problema perquè els gastem en assumptes menys prioritaris com en la unió del tramvia per la Diagonal, una avinguda superdotada en transport.

No haurien de trigar ni un minut més a anunciar una inversió per protegir la vida dels viatgers. Aquest assumpte és de màxima prioritat i la Generalitat està jugant amb foc. Ho vam veure a la línia de bus del Montseny fa dues setmanes. Un miracle va evitar una tragèdia quan un bus públic de dimensions desproporcionades per a una carretera estreta de muntanya es va estimbar amb 83 persones a bord, 23 de les quals anaven dempeus. L'incident, que es va saldar amb ferits i afortunadament cap mort, va fer reflexionar l'Administració i ara el servei es fa amb dos busos més petits i no es permet que ningú viatgi dret. És a dir, quan es vol, es pot.

Què esperem per fer el mateix amb les línies de bus interurbà més saturades on amb menys de 800 autobusos s'esmorteiria el problema? Hi ha d'haver un accident mortal per contractar més autobusos i conductors? Si passa alguna cosa, ningú no podrà al·legar ignorància perquè els usuaris ja han avisat d'aquesta situació intolerable. Aquesta espasa de Dàmocles penja sobre els caps dels responsables polítics i tècnics que han de prendre una decisió ràpida.

És curiós que les exigències que s'imposen als ciutadans en matèria de seguretat viària no se les apliquen els governs. Qualsevol conductor està obligat a portar armilles reflectores, balises connectades, triangles de carretera si surt d'Espanya, cinturons de seguretat, coixins de seguretat i cotxes amb ajuda a la conducció segura, entre altres coses. Tot això sota amenaça de multes i la consegüent responsabilitat civil i penal. Per això, les mesures per viatjar amb seguretat haurien de sorgir de les autoritats i no dels usuaris; altrament, la desconfiança serà encara més difícil de superar. Enric Sierra Diaz, la Vanguardia