SUNCATCHER, EL SATÈL·LIT POETA

  A les eleccions de mig mandat que es van celebrar ahir als Estats Units es van votar moltes coses, inclosos uns 20 referèndums en què diferents comunitats tenien previst decidir si aplicaven diferents prohibicions o moratòries per a la instal·lació de centres de dades als seus territoris. La terrible voracitat en recursos d'aquestes instal·lacions ja provoquen un rebuig organitzat al país on han tingut fins ara més màniga ampla. Aquestes consultes populars només són la punta sobre unes 400 mesures restrictives que ja s'han aplicat en nombrosos estats. 

El núvol no és un espai eteri i vaporós. Són colossals files d'innombrables armaris on s'encaixen milions d'ordinadors connectats per laberints de cables. Un univers de formigó, sílice, plàstics de colors i llums LED capaços d'il·luminar qualsevol fantasia i albergar infinits mons digitals. Amb un cost, és clar. Els centres de dades són el cor de la intel·ligència artificial. Sense una expansió ràpida, les enormes expectatives que ha aixecat aquesta tecnologia provocarien el catastròfic esclat d'una bombolla d'una dimensió inimaginable. Mentre les companyies tecnològiques corren en una carrera desenfrenada per crear nous centres, una part de la societat ja es mou en sentit contrari.

Si ningú vol un centre de dades al pati del darrere, potser la solució seria portar-lo a un enorme i allunyat pati de tots, l'espai. Aquesta opció és considerada gairebé inviable —per costos, manteniment, ample de banda i vulnerabilitat, entre altres motius—, però es poden fer gestos com els de Google, que ha posat en marxa un projecte pilot anomenat Suncatcher, amb el llançament del seu primer satèl·lit de prova, que es va encarregar d'enviar a la terra un haiku, un poema curt japonès, "marbre blau a baix / Fluxos de dades en silenciosa gràcia / La llum de les estrelles alimenta el meu nucli”. Esperem que la transmissió de dades estigui a més alçada que la seva poesia. Francisco Bracero Osuna